Durant els anys de bonança econòmica, les entitats financeres de l’estat
espanyol finançaren la construcció desaforada d’habitatges alimentant,
d’aquesta manera, la especulació immobiliària. A més d’atorgar crèdits barats
per la compra d’habitatges, adquiriren una sèrie d’actius (habitatges,
terrenys, etc.) esperant obtenir-ne un benefici per la seva revalorització. La
falta de recursos propis amb els que finançar aquestes inversions va fer que
s’endeutessin amb agents econòmics estrangers, en la seva majoria bancs
francesos i alemanys, pel valor de 760.000 milions d'euros. Després de
l’escalat de la crisis, la desvalorització dels seus actius immobiliaris i el
nivell d’endeutament extern de les entitats financeres espanyoles han fet que
la situació patrimonial del sector financer espanyol sigui delicada.
En principi, si una empresa capitalista no pot fer front a les seves
obligacions de pagament (passius) amb el valor de les inversions de que disposa
(actius), ha de tancar immediatament. Per aquest motiu, les financeres
espanyoles han amagat la seva veritable situació patrimonial i han reclamat
ajuda als poders públics. Segons la Comissió Europea, entre 2008 y setembre de
2011, l’estat espanyol i les entitats financeres varen pactar ajudes per valor
de 336.960 milions d’euros (6 vegades i mitja el pressupost destinat a educació
l’any 2011).
A banda de les ajudes públiques, algunes entitats financeres intentaren
superar la seva crisi patrimonial augmentant el seu nivell de recursos propis.
Per fer-ho, iniciaren diversos processos de fusió i adquisició. Aquest fou el
cas de les 7 caixes d’estalvi (Caja Madrid, Bancaja, La Caja de Canarias,
Caja de Ávila, Caixa Laietana, Caja Segovia i Caja Rioja)que es
fusionaren el dia 3 de desembre de 2010 per crear el “Banco Financiero y de
ahorros”. Aquesta nova societat va decidir crear una filial financera
anomenada Bankia que, pocs mesos després, sortí a borsa. Aquesta nova
empresa, dirigida per l’ex-ministre Rodrigo Rato, absorbí tots els
actius rendibles deixant, d’aquesta manera, tots els actius tòxics en el balanç
del BFA. El 9 de maig de 2012, el govern de Mariano Rajoy nacionalitzà parcialment la empresa
matriu de Bankia. Més tard, el dia 27 de juny, coincidint amb la semifinal de
la Eurocopa de futbol entre Espanya i Portugal, el BFA fou completament
nacionalitzat. Aquesta operació va costar un total de 23.465 milions d’euros a
la hisenda espanyola.
Per poder rebre el crèdit abans esmentat, el govern espanyol es va signar
un acord de condicionalitat en que es comprometia a adoptar trenta-dues mesures
en matèria de política econòmica. La més destacada d’elles era la creació d’una
companyia de gestió d’actius (“banc dolent”) abans del més de novembre de 2012[1]. El “banc
dolent” es un instrument que permet que els bancs i caixes es puguin desprendre
dels seus actius sobrevalorats. Per fer més comprensible la explicació, en
posarem un exemple. Suposem que un banc posseeix un pis que valora
artificialment en 200.000 euros. Si el banc dolent li dona 180.000 euros pel pis,
el banc que posseïa el pis anota una pèrdua de 20.000 euros en el seu balanç. A
continuació, el banc dolent ven el pis adquirit en el mercat immobiliari i obté
només 100.000 euros. En aquest cas, el banc dolent registrarà una pèrdua de
80.000 euros que hagués estat assumida per l’entitat financera que n’ostentava
la propietat en un primer moment.
La ratificació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) per part de tots
els estats de la zona euro genera noves incerteses sobre la recapitalització del
sistema financer espanyol. L’article 15 del tractat constitutiu d’aquesta
institució preveu la possibilitat de recapitalitzar les entitats financeres
d’un país membre del MEDE. Si aquesta injecció tingués efectes retroactius, els
40.000 milions d’euros que el govern espanyol ha pressupostat per sanejar les
entitats financeres podrien ser assumits pels fons europeus. D’aquesta manera, la
recapitalització no elevaria el volum del deute públic espanyol. No obstant
això, Alemanya, Holanda i Finlàndia no semblen disposats a aplicat aquest
sistema d’assistència financera amb els esmentats efectes retroactius.
En
definitiva, la caiguda dels ingressos públics provocada pel desens de
l’activitat econòmica i l’increment de la despesa provocada per l’augment de l’atur
i les successives operacions de socialització del deute privat han disparat el
volum de deute públic de l’estat espanyol fins als 774,75 milions d’euros (més
del doble que l’any 2007). Tenint en compte la impossibilitat de retornar el
total del deute contret, és necessari realitzar una auditoria pública del deute
que ens permeti desfer-nos de la seva part il·legítima.
[1] El “banc
dolent” fou creat pel govern espanyol a través del Reial Decret-llei 24/2012 (31 d’agost) de
reestructuració i resolució d’entitats de crèdit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada