"Deutocràcia”: l’agenollament dels estats davant els poders financers (II)

Durant els anys de bonança econòmica, les entitats financeres de l’estat espanyol finançaren la construcció desaforada d’habitatges alimentant, d’aquesta manera, la especulació immobiliària. A més d’atorgar crèdits barats per la compra d’habitatges, adquiriren una sèrie d’actius (habitatges, terrenys, etc.) esperant obtenir-ne un benefici per la seva revalorització. La falta de recursos propis amb els que finançar aquestes inversions va fer que s’endeutessin amb agents econòmics estrangers, en la seva majoria bancs francesos i alemanys, pel valor de 760.000 milions d'euros. Després de l’escalat de la crisis, la desvalorització dels seus actius immobiliaris i el nivell d’endeutament extern de les entitats financeres espanyoles han fet que la situació patrimonial del sector financer espanyol sigui delicada.

 

En principi, si una empresa capitalista no pot fer front a les seves obligacions de pagament (passius) amb el valor de les inversions de que disposa (actius), ha de tancar immediatament. Per aquest motiu, les financeres espanyoles han amagat la seva veritable situació patrimonial i han reclamat ajuda als poders públics. Segons la Comissió Europea, entre 2008 y setembre de 2011, l’estat espanyol i les entitats financeres varen pactar ajudes per valor de 336.960 milions d’euros (6 vegades i mitja el pressupost destinat a educació l’any 2011).

A banda de les ajudes públiques, algunes entitats financeres intentaren superar la seva crisi patrimonial augmentant el seu nivell de recursos propis. Per fer-ho, iniciaren diversos processos de fusió i adquisició. Aquest fou el cas de les 7 caixes d’estalvi (Caja Madrid, Bancaja, La Caja de Canarias, Caja de Ávila, Caixa Laietana, Caja Segovia i Caja Rioja)que es fusionaren el dia 3 de desembre de 2010 per crear el “Banco Financiero y de ahorros”. Aquesta nova societat va decidir crear una filial financera anomenada Bankia que, pocs mesos després, sortí a borsa. Aquesta nova empresa, dirigida per l’ex-ministre Rodrigo Rato, absorbí tots els actius rendibles deixant, d’aquesta manera, tots els actius tòxics en el balanç del BFA. El 9 de maig de 2012, el govern de Mariano Rajoy nacionalitzà parcialment la empresa matriu de Bankia. Més tard, el dia 27 de juny, coincidint amb la semifinal de la Eurocopa de futbol entre Espanya i Portugal, el BFA fou completament nacionalitzat. Aquesta operació va costar un total de 23.465 milions d’euros a la hisenda espanyola.

 Malgrat les voluminoses ajudes públiques i els vergonyosos processos de fusió i adquisició, el sector financer espanyol no aconseguia superar les seves dificultats. Per aquest motiu, el nou de juny de 2012, els ministres d’economia i finances de la Zona Euro acordaren recapitalitzar el sector financer espanyol. A tal efecte, dotze dies després, l’estat espanyol rebia un crèdit de 62.000 milions d’euros. Segons va fer saber el ministre de Guindos, els diners provinents d’aquest crèdit arribarien a les entitats espanyoles que ho requerissin a través del Fondo de Reestructuración y Ordenación Bancaria (FROB). En definitiva, en comptes d’injectar directament els diners a les entitats financeres, els governs de la Zona Euro van fer que l’estat espanyol s’endeutés innecessariament.

Per poder rebre el crèdit abans esmentat, el govern espanyol es va signar un acord de condicionalitat en que es comprometia a adoptar trenta-dues mesures en matèria de política econòmica. La més destacada d’elles era la creació d’una companyia de gestió d’actius (“banc dolent”) abans del més de novembre de 2012[1]. El “banc dolent” es un instrument que permet que els bancs i caixes es puguin desprendre dels seus actius sobrevalorats. Per fer més comprensible la explicació, en posarem un exemple. Suposem que un banc posseeix un pis que valora artificialment en 200.000 euros. Si el banc dolent li dona 180.000 euros pel pis, el banc que posseïa el pis anota una pèrdua de 20.000 euros en el seu balanç. A continuació, el banc dolent ven el pis adquirit en el mercat immobiliari i obté només 100.000 euros. En aquest cas, el banc dolent registrarà una pèrdua de 80.000 euros que hagués estat assumida per l’entitat financera que n’ostentava la propietat en un primer moment.

La ratificació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) per part de tots els estats de la zona euro genera noves incerteses sobre la recapitalització del sistema financer espanyol. L’article 15 del tractat constitutiu d’aquesta institució preveu la possibilitat de recapitalitzar les entitats financeres d’un país membre del MEDE. Si aquesta injecció tingués efectes retroactius, els 40.000 milions d’euros que el govern espanyol ha pressupostat per sanejar les entitats financeres podrien ser assumits pels fons europeus. D’aquesta manera, la recapitalització no elevaria el volum del deute públic espanyol. No obstant això, Alemanya, Holanda i Finlàndia no semblen disposats a aplicat aquest sistema d’assistència financera amb els esmentats efectes retroactius.

En definitiva, la caiguda dels ingressos públics provocada pel desens de l’activitat econòmica i l’increment de la despesa provocada per l’augment de l’atur i les successives operacions de socialització del deute privat han disparat el volum de deute públic de l’estat espanyol fins als 774,75 milions d’euros (més del doble que l’any 2007). Tenint en compte la impossibilitat de retornar el total del deute contret, és necessari realitzar una auditoria pública del deute que ens permeti desfer-nos de la seva part il·legítima.

---

[1]  El “banc dolent” fou creat pel govern espanyol a través del Reial Decret-llei 24/2012 (31 d’agost) de reestructuració i resolució d’entitats de crèdit.

 

Cop d’estat financer a l’estat espanyol

Com es ben sabut, la situació patrimonial dels sector financers és delicada. Durant els anys de bonança econòmica, els bancs i caixes de l’estat espanyol realitzaren nombroses  operacions especulatives en els mercats de derivats i finançaren la construcció desaforada d’habitatges alimentant, d’aquesta manera, la especulació immobiliària. D’aquesta manera, adquiriren molts actius (títols de deute, habitatges, terrenys) que, en la actualitat, posseeixen un valor contable inferior al valor real del mercat. En altres paraules, bona part dels actius de les entitats financeres espanyoles no posseeixen el valor que aquestes declaren en els balanços. A més a més, per poder finançar bombolla immobiliària, els bancs i caixes espanyols van augmentar el seu nivell de recursos a través de l’endeutament amb els principals bancs francesos i alemanys. Així doncs, contragueren un deute de 760.000 milions d'euros amb agents econòmics exteriors. En definitiva, els bancs i caixes tenen una gran quantitat d’actius sobrevalorats i un gran endeutament extern. El fet de que no hagin col·lapsat fins ara es deu a que no declaraven la seva autèntica situació patrimonial.

"Deutocràcia”: l’agenollament dels estats davant els poders financers

El dèficit i el deute públic de l’estat espanyol

En l’actualitat, el deute públic dels països de la perifèria de la Unió Europea ocupa un lloc central en l’agenda política dels països i institucions europees. En el cas de l’estat espanyol, el deute de els administracions públiques oscil•la, segons el Banc d’Espanya, entorn als 700.000 d’euros. Aquesta xifra representa, aproximadament, el setanta per cent del Producte Interior Brut espanyol. A simple cop d’ull, ens pot semblar una xifra molt elevada en termes absoluts. No obstant això, en termes relatius, el deute públic de l’estat espanyol és dels mes baixos de la zona Euro. Així doncs, per exemple, el deute públic del Regne Unit representa un 97% del Producte Interior Brut Britànic. Arribats a aquest punt, ens hem de formular la següent pregunta: com pot ser que el Regne Unit tingui un deute 17 punts superior a l’espanyol i pagui tipus d’interès més de cinc punts més baix pel seu deute?

En primer lloc, Espanya es troba en una situació que la fa més vulnerable davant dels atacs especulatius contra el seu deute sobirà. Per exemple, si els especuladors venen massivament títols de deute públic britànic amb la intenció d’obligar al Regne Unit a augmentar el tipus d’interès de futures emissions, el Banc d'Anglaterra pot comprar títols de deute evitant, d’aquesta manera, que el seu preu es desplomi i la taxa d'interès a pagar pel deute augmenti. El Banc Central Europeu, per la seva banda, no està capacitat per comprar deute dels estats. D’aquesta manera, quan Espanya o un altre país de la zona euro resulta atacat pels especuladors, el Banc Central Europeu no pot evitar la caiguda del preu del deute públic. A més, el Banc Central d’Anglaterra pot oferir crèdit als estats per finançar els dèficits públics i ho fa a un tipus d’interès més baix del que ofereixen les entitats financeres i els creditors particulars. En canvi, segons els tractats comunitaris, el Banc Central Europeu només pot finançar entitats privades i no als estats. D’aquesta manera, la facultat de finançar els estats recau única i exclusivament en entitats financeres les quals demanaran un tipus d’interès més alt. En altres paraules, el dret comunitari reserva al sector privat la capacitat de finançar els dèficits dels estats de la zona euro.

Per aquests motius, la quantitat que Espanya paga anualment pels interessos del seu deute ha augmentat fins al 2,6% del PIB, el que representa un 65% més des de l’inici de la crisi. Si aquesta tendència es manté, el deute resultarà impagable a curt o mig termini. A més a més, els diners invertits en el pagament dels interessos del deute es deixen de destinar a despesa social i al foment de la ocupació. D’aquesta manera, s’agreujaria la situació de precarietat en la que es troba la classe treballadora del nostre país.

Pel que fa al dèficit públic de l’estat espanyol, actualment, se situa al 11% del PIB. Novament, aquesta xifra pot semblar alta en termes absoluts, però no ho és en comparació a d’altres països de la Unió Europea. El Regne Unit, per exemple, país que gaudeix del prestigi de les agències de qualificació, té un dèficit públic del 11,5%.

Cal defugir d’aquelles afirmacions de caire neoliberal que afirmen que el dèficit públic dels països de la perifèria s’ha engendrat per una despesa desaforada i irresponsable. Espanya, per exemple, va complir el pacte d’estabilitat que limita el dèficit al 3% al PIB. De fet, va tenir superàvit en els tres anys immediatament anteriors a l’esclat de la crisi. Per tant, la raó que explica el creixement del dèficit és la caiguda dels ingressos provocada per l’esfondrament de l’activitat econòmica.


L’equilibri pressupostari i el pacte de l’euro

El passat desembre, els estats membres de la Unió Europea aprovaren l’anomenat Pacte d’Estabilitat i Creixement. Aquest pacte té diverses dimensions: la moderació salarial, l’equilibri pressupostari, l’ajust de les pensions públiques segons criteris demogràfics, la limitació la negociació col•lectiva i l’enduriment de les condicions per percebre els subsidis d’atur.

Pel que fa a l’equilibri pressupostari, el pacte estableix que haurà de ser garantit mitjançant la reforma dels textos constitucionals dels estats membres o a través de lleis ordinàries. En aquest sentit, s’emmarca la reforma constitucional aprovada pel PP (Partit Popular) i PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) el passat mes d’agost. Aquesta reforma, que entrarà en vigor l’any 2020, suposa, d’una banda, la prohibició d’incórrer en dèficits estructurals per part de les administracions públiques i, d’altre banda, prioritzar el pagament dels interessos del deute front d’altres despeses públiques. Aquest fet suposa una greu limitació de la democràcia, ja que la impossibilitat de recórrer a l'endeutament limita els ingressos públics necessaris per garantir les prestacions socials que la majoria de la població. Tanmateix, prioritzar el pagament dels interessos del deute suposa fer prevaldre els interessos particulars dels creditors sobre l'interès general.

En qualsevol cas, tan l’equilibri pressupostari com les altres mesures que emanen de l’esmentat pacte europeu contrauran encara més l’economia, ja que debiliten la capacitat de consum dels treballadors agreujant, d’aquesta manera, una tendència inherent al sistema capitalista: la contradicció entre la capacitat de produir i la capacitat d’absorbir l’excedent socialment generat.

Arribats a aquest punt, ens hem de formular la següent pregunta: si les polítiques d’austeritat s’han demostrat empíricament falses allà on han sigut provades i els volums del deute i del dèficit de l’estat espanyol no són elevats, per què les economies centrals de la Unió Europea (França i Alemanya) tenen tanta fixació en controlar els seu dèficit públic? Per obtenir la resposta a aquesta pregunta, hem d’analitzar l’origen i la composició del deute de la economia espanyola.

Segons estudis del Banc d’Espanya, el total del deute de l’economia espanyola és, aproximadament, de 4 bilions d’euros (400% del PIB espanyol) dels quals 1,7 bilions (170% del PIB espanyol) s'han contret amb agents econòmics externs. El 82% d’aquest deute extern recau sobre el sector privat sent les entitats financeres l'agent econòmic més endeutat (760.000 milions d'euros).

Pel que fa els creditors del deute extern espanyol, els més rellevants són els bancs alemanys (el 22% del total), francesos (20%), nord-americans (17%) i britànics (14%). Aquestes entitats finançaren als empresaris de la construcció a través de dos mecanismes: de forma directa (donant-los crèdit) o de forma indirecta (donant crèdit a la banca espanyola). En definitiva, la economia espanyola té un deute amb els bancs estrangers de més de 800.000 milions d'euros (80% del PIB espanyol) dels quals un 89% prové del sector privat. Per aquest motiu, el major risc d’impagament es produeix en el sector privat i no en el sector públic. En cas de que les entitats financeres espanyoles no poguessin fer front als seus deutes, els bancs estrangers amb els quals estan endeutades registrarien grans pèrdues i, en conseqüència, entrarien en risc de fallida. Per aquest motiu, els governs francès i alemany pressionen a l’estat espanyol per a que tingui les comptes públiques sanejades i pugui rescatar al sector financer espanyol.


Alternatives des de l’esquerra

Les mesures d’austeritat que s’estan duent a terme no són les adequades per reactivar la inversió productiva. En conseqüència, sembla més que previsible una contracció encara més forta de la economia que farà caure encara més els ingressos públics i, per tant, s’augmentarà el dèficit i el deute públic necessari per sufragar-lo. Quant més augmenti el volum del deute i, en conseqüència, el volum dels interessos del deute, més dificultats tindrem per suportar-lo. En aquest sentit, les polítiques d’austeritat, a més de fer minvar la cohesió social, agreujaran la situació actual i dificultaran encara més la recuperació econòmica. Per aquest motiu, els i les comunistes creiem que una de les tasques prioritàries de l’esquerra política i social és la lluita contra les retallades i les polítiques d’austeritat, ja que suposen un atac directe contra els interessos de la classe treballadora.

D’altre banda, considerem que bona part del deute privat s’ha generat de forma il•legítima a través de la especulació financera. Per aquest motiu, creiem que un altre dels objectius prioritaris de l’esquerra és la no assumpció d’aquest deute per part dels estats de la perifèria de la UE. En aquest sentit, ens oposem a l’aval massiu d’actius financers tòxics per part del Fons de Reestructuració d’Ordenació Bancària, ja que, en cas de que no siguin pagats, les pèrdues seran assumides per l’estat.

En darrer lloc, considerem que la lluita contra el deute públic generat il•legítimament ha de tenir un caràcter central, ja que bona part del d’aquest prové d’uns interessos desorbitats provocats per la acció dels especuladors sobre el deute sobirà. Aquesta maniobra s’ha dut a terme amb la col•laboració de les agències de qualificació i amb la permissivitat del Banc Central Europeu. Ni una ni l’altre es troben sotmesos a control democràtic. Ara bé, quin mecanisme hauríem de seguir per desfer-nos de la part il•legítima del deute públic? A escala estatal, s’han dut a terme diverses formules de les quals per aconseguir-ho. A continuació, n’explicarem tres.

Durant els anys de la dictadura (1973-1983), el deute públic argentí va augmentar fins al 465% del PIB (1.500 dòlars per habitant). Aquest augment vertiginós s'explica, en bona mesura, per la estatalització del deute de les empreses privades. Als anys vuitanta, l’estat no pogué fer front al pagament dels seus deutes i va demanar un crèdit a l'FMI. Com a contrapartida, el Fons Monetari Internacional va exigir una sèrie de mesures com retallades socials, privatitzacions salvatges, venta de patrimoni públic i la anomenada “junta monetària”. L'any 2001 va esclatar una crisi coneguda com a “corralito”. Davant d’aquesta situació, l'FMI va continuar recomanant les mateixes polítiques d’austeritat, però Argentina s'hi va oposar i anuncià una moratòria unilateral del pagament del deute públic extern. Aquesta suspensió de pagaments temporal els va permetre desfer-se de la tutela de l’FMI i aplicar polítiques d’estímul de la demanda que van fer possible la recuperació econòmica del país. Un cop fet això, Argentina va renegociar el seu deute extern amb els creditors al marge de l’FMI i el va reduir fins a una cinquena part.

Una segona opció la dugué a terme Equador. El deute sobirà d’aquest país augmentar va augmentar 16.596 milions entre els anys 1971 i 2006. Amb l'arribada al poder de Rafael Correa, es va iniciar un procés d'auditoria del deute a través de la Comisión Integral del Crédito Público (CAIC) que qualificà gran part del deute com a il•legítim. Un cop fet això, el govern equatorià decidí oferir un 30% del seu valor del deute als creditors. D'aquesta manera, Equador va estalviar 8.000 milions de dòlars que es varen destinar a incrementar la despesa social.

Una altre mecanisme que permet alleugerir la càrrega del deute públic és la cancel•lació. Aquest fou posat en pràctica pel Fons Monetari Internacional durant els anys noranta i consistí condonar una part del deute a canvi d'una sèrie ajustaments macroeconòmics. Seguint aquesta lògica, Mali es va beneficiar de cancel•lació de 1652 milions de dòlars. No obstant això, va haver de privatitzar estratègics de la seva economia com l’agricultura, la banca, les telecomunicacions o la energia elèctrica. A més a més, se'ls obligà a eliminar els subsidis a la fabricació de cotó. Aquesta decisió va tenir uns efectes dramàtics sobre la economia maliana, ja que 3,5 milions malis viuen d'aquest sector.

La experiència ens demostra que l’única forma de fer front a aquest tipus de crisi és prescindir de l’FMI i les seves polítiques d’austeritat refusant totes les solucions que impliquin la tutela d’aquesta organisme. En aquest sentit, les solucions posades en pràctica semblen les més recomanables. Personalment, em decanto per la opció de l’auditoria, ja que atorga una major legitimitat al repudi del deute il•legítim.

Una crisi de sistema, no de gestió del sistema

Des de la seva aparició, el sistema capitalista ha mutat de forma en diverses ocasions. Una de les etapes mes assenyalades fou el capitalisme reformat que sorgí com a conseqüència de la segona guerra mundial i que fou hegemònic fins als anys setanta. Aquest capitalisme reformat tingué com a principal característica, a banda de la instauració dels anomenats estats del ben estar a la majoria de països de la Europa occidental, la desmundialització premeditada de la economia a través del control públic dels moviments de capital. Aquest fet provocà, tal i com havia anunciat durant els anys trenta l’economista reformista John Maynard Keynes, la “eutanàsia del rendista”. En altres paraules: la economia capitalista sorgida de la post guerra provocà la mort de la figura del rendista permetent la subordinació del capital financer al capital productiu.

No obstant, des de mitjans dels anys setanta, el capitalisme ha entrat en una nova fase que podríem anomena “remundialització”. Aquesta remundialització” de la economia ha estat possible gracies al desmantellament dels mecanismes de control estatal sobre els moviments de capital. Sovint, molts economistes de caire progressista anomenen a aquest procés “desregulació”. Aquesta nomenclatura ha conduït, y condueix sovint, a una certa confusió respecte la naturalesa d’aquest fet. En primer lloc, cal destacar que, si ve es cert que el poder d’incisió dels estats en el control de la economia ha descendit notablement, en cap cas es pot parlar de mercats desregulats. En altres paraules, podríem dir que ha canviat el tipus de regulació dels mercats en favor del capital financer. Aquesta nova regulació, establerta a partir de decisions provinents del poder polític, redueix, com hem dit, el poder incisió dels estats en l’economia i en la prestació de serveis socials indispensables per la cohesió social. Aquest fet ha ocasionat, a part de la resurrecció de la figura del rendista, un augment considerable de les desigualtats socials com es pot comprovar observant la evolució de variables com l’index de Gini a nivell global.

En definitiva, l’actual economia capitalista instaurada a partir de la mal anomenada “crisi de l’estat del benestar” no és més que una involució cap un model anteriorment fracassat. La crisi de 1973 provocada per un alça en el preu de les matèries primeres i la energia i per una recessió econòmica pròpia del caràcter cíclic de les economies capitalistes desencadenà un allau de crítiques en vers del model d’estat del benestar que sorgí a la postguerra com a resultat del consens entre classes i que esdevingué un símbol de la cultura democràtica i antifeixista. Aquesta nova fase de la economia capitalista se sol anomenar “neoliberal” fruit del nom de ideologia hegemònica entre les elits polítiques que ha propiciat aquest canvi de model. Tot i aquest canvi de paradigma, val a dir que l’anomenat neoliberalisme ha entrat en crisi abans de poder-se consolidar. La raó fonamental d’aquesta crisi d’abast mundial ha estat una manca de regulació del sistema financer que s’ha acabat traslladant al sistema productiu.

Deixant de banda l’aspecte financer, la actual crisi mundial té un caràcter molt similar a la resta de crisis cícliques que ha viscut el sistema capitalista. Aquestes crisis han estat degudes a una disminució reiterada de la taxa de guany. Aquesta tendència decreixent de la taxa de guany, descrita per Karl Marx a mitjans del segle XIX, ha estat i segueix sent inherent al sistema capitalista. Així doncs, per entendre la dinàmica general del capitalisme, és necessari definir el concepte “taxa de guany”. La taxa de guany expressa la relació entre la plusvàlua i la inversió que el capitalista realitza en mitjans de producció. La plusvàlua, tal i com hem dit abans, és la diferència entre el capital-diner invertit en el procés de producció i el capital-diner obtingut un cop s’han venut les mercaderies i esta formada pel treball directe incorporat en cada unitat productiva menys el treball incorporat en el salari real que reben els treballadors. El capital invertit està format per diversos components (treball, matèries primeres, instal·lacions productives, etc) que es poden englobar de manera genèrica en dos grans blocs: costos fixos i costos variables. Cal remarcar que aquesta variable pot estar referida al guany individual d’un capitalista o al conjunt d’empreses que integren una economia capitalista.

L’augment constant de competència entre capitalistes per adquirir quotes de mercat col·locant cada cop més producció en el mercat provoca una progressiva substitució de treball directe per maquinaria que fa disminuir la plusvàlua i augmenta els costos de producció. Per tant, aquesta competència comporta, a més d’una sobreproducció de bens i serveis, una disminució progressiva de la taxa de guany. Quan la taxa de guany global segueix aquesta tendència decreixent durant un llarg període de temps, la inversió deixa de ser rendible i, per tant, els capitalistes hauran de disminuir el nivell de producció. A causa d’això, es destruirà un gran número de forces productives, augmentarà l’atur i la economia capitalista entrarà en una fase de resecció. Per a superar aquesta situació, el capitalista haurà de tornar a augmentar la taxa de guany introduint progrés tècnic per tal de produir amb menys recursos o bé augmentar el nivell d’explotació disminuint el treball incorporat en el salari real.

Així doncs, després de la crisi econòmica de 1973, el sistema capitalista havia de fer front a una gran inflació i havia de reactivar la demanda agregada per sortir de la fase de recesió. Tot i així, els primer símptomes de recuperació de la taxa de guany varen trigar en fer-se plausibles, ja que no fou fins als anys noranta en que aquesta variable començar a augmentar parcialment. Segons molts economistes neoliberals, la revolució de les noves tecnologies que va tenir llor entre l’any 1999 i l’any 2001 havia de provocar una recuperació definitiva de la taxa de guany global degut al enorme progrés tècnic que inclouria. Tot i això, aquesta revolució tecnològica no va donar els fruits que molts entusiastes “tacheristes” esperaven.

La remundialització econòmica ha dut a molts intel·lectuals a qüestionar els paradigmes ideologico-econòmics imperants des de els anys 80. En aquest sentit, podríem dir que assistim a un moment en que gran part de la població mundial qüestiona la eficàcia del mercat per assignar o distribuïr els recursos. Aquest fet a ocasionat una hipotètica recuperació de les receptes keynesianes que tragueren de la crisi dels anys trenta a un gran nombre de països. No obstant això, si observem amb atenció les polítiques públiques que han posat en marxa els diferents governs per tal de superar la crisi, ens adonem que no tenen res a veure amb la teoria reformista de Keynes. Aquesta afirmació es basa en la comprovació empírica de que la inversió que s’està fent per reactivar la economia i la demanda agregada no es realitza a través de transferències de les rentes del treball i del capital cap al sector públic per tal de que una inversió en salaris. La inversió que s’està fent des de l’administració pública és una transferència de les rentes del treball cap al sector privat per que aquest realitzi un inversió reforçada que reactivi la demanda agregada. En definitiva, la recuperació de les polítiques keynesianes és només un parany lingüístic de les elits dominants.

A mode de conclusió, direm que el paradigma neoliberal per excel·lència que afirma que el mercat s’autoregula sense la necessitat d’intervenció pública es absolutament fals per tres motius. El primer motiu és que la intervenció pública és imprescindible en moment de crisi per tal de reactivar la demanda agregada i superar les situacions de recessió. El segon motiu és que hi ha molts sectors de la economia que tenen com a únic demandant els estats i es necessita la inversió pública per a que es mantinguin actius. En tercer lloc, val a dir que es necessària la regulació per donar seguretat jurídica a la inversió que fa el capitalista i, per tant, hem de concebre el nou ordre econòmic com una nova regulació que disminueix el control democràtic sobre la economia i els moviments de capital.

----

GLOSARI:

Rendista: persona que rep rendes de la inversió del seu capital ociós a través del mercat financer. Cal diferenciar aquesta figura del capitalista “actiu” el qual es dedica a invertir el seu capital-diner en adquirir mitjans de producció i treball (capital productiu) per tal d’obtenir mercaderies que es realitzaran en el mercat reportant al capitalista un capital-diner de quantitat superior al invertit. La diferencia entre el capital-diner obtingut i l’invertit s’anomena plusvàlua.

Índex de Gini: reflecteix el grau de redistribució de la riquera d’un país o d’un conjunt de països. El seu valor se situa entre “0” i la unitat sent la unitat. El major grau de concentració de la renda té lloc quan el valor de l’índex de Gini és la unitat. D’altre banda, quan l’índex de Gini val “0”, estem davant de la redistribució més equitativa possible de la renda.