Cop d’estat financer a l’estat espanyol

Com es ben sabut, la situació patrimonial dels sector financers és delicada. Durant els anys de bonança econòmica, els bancs i caixes de l’estat espanyol realitzaren nombroses  operacions especulatives en els mercats de derivats i finançaren la construcció desaforada d’habitatges alimentant, d’aquesta manera, la especulació immobiliària. D’aquesta manera, adquiriren molts actius (títols de deute, habitatges, terrenys) que, en la actualitat, posseeixen un valor contable inferior al valor real del mercat. En altres paraules, bona part dels actius de les entitats financeres espanyoles no posseeixen el valor que aquestes declaren en els balanços. A més a més, per poder finançar bombolla immobiliària, els bancs i caixes espanyols van augmentar el seu nivell de recursos a través de l’endeutament amb els principals bancs francesos i alemanys. Així doncs, contragueren un deute de 760.000 milions d'euros amb agents econòmics exteriors. En definitiva, els bancs i caixes tenen una gran quantitat d’actius sobrevalorats i un gran endeutament extern. El fet de que no hagin col·lapsat fins ara es deu a que no declaraven la seva autèntica situació patrimonial.

Davant d’aquesta crítica situació, els bancs i caixes espanyols han reclamat ajuda als poders públics en nombroses ocasions. Aquesta ajuda s’ha materialitzat de diferents maneres: recapitalitzacions, atorgament de garanties i avals, préstecs, compra d’actius tòxics, etc. L’objectiu d’aquestes mesures és, essencialment, tapar el forat financer provocat per la devaluació dels seus actius en mans del sector financer. La quantitat gastada en concepte d’ajudes a la banca és força difícil de determinar. Segons la Comissió Europea, fins al setembre de 2011, aquesta xifra era d’un 88.800 milions d’euros (8,4% del PIB). Segons altres fonts, la quantitat realment gastada pel sector públic podria arribar als 110.000 milions d’euros. No obstant això, la xifra abans esmentada no correspon al total d’ajudes pactades entre l’estat espanyol i les entitats financeres era, sinó a la efectuada fins ara. Segons la comissió europea, el total dels ajuts públics al sector financer era, com a mínim, de 336.960 milions d’euros (31,7% del PIB) a finals del 2011. En definitiva, els bancs i caixes han rebut ajudes pel valor del 44,34% del seu deute exterior. 

D’altre banda, moltes altres entitats varen optar per fusionar-se i aumentar, d’aquesta manera, el seu nivell de recursos propis. Aquest fou el cas de les 7 caixes d’estalvi (Caja Madrid, Bancaja, La Caja de Canarias, Caja de Ávila, Caixa Laietana, Caja Segovia i Caja Rioja)que es fusionaren el dia 3 de desembre de 2010 per crear el “Banco Financiero y de ahorros”. Aquesta nova societat va decidir crear una filial financera anomenada Bankia que, pocs mesos després, sortí a borsa. Aquesta nova empresa, dirigida per l’ex-ministre Rodrigo Rato, absorbí tots els actius rendibles deixant, d’aquesta manera, tots els actius tòxics en el balanç del BFA. El 9 de maig de 2012, el govern de Mariano Rajoy nacionalitzà parcialment la empresa matriu de Bankia. Més tard, el dia 27 de juny, coincidint amb la semifinal de la Eurocopa de futbol entre Espanya i Portugal, el BFA fou completament nacionalitzat. Aquesta operació va costar un total de 23.465 milions d’euros a la hisenda espanyola. D’aquesta manera, la oligarquia financera ha aconseguit que el sector públic espanyol suporti els actius tòxics adquirits o generats pel sistema financer. Joves Comunistes reclamem la nacionalització total de la entitat financera Bankia i no només la empresa matriu que posseïa els actius devaluats. D’aquesta manera, l’estat recuperaria una eina fonamental per la planificació democràtica de la economia: la banca pública. D’altre banda, també obtindria participacions en empreses industrials rendibles i adquiriria nombrosos habitatges amb el que podria crear un stock de lloguer social públic.

Tot i les voluminoses ajudes públiques i els vergonyosos processos de fusió i adquisició, el sector financer espanyol es troba en una situació dramàtica, ja que, com s’ha dit anteriorment, el seu deute exterior és enorme. Fruit d’això, el passat 9 de juny, el ministre d’economia i competitivitat Luis de Gindos anunciava que el govern d’Espanya havia rebut un crèdit de 62.000 milions d’euros per sanejar el sistema financer espanyol. El ministre va esclarir que aquests diners serien directament gestionat del Fondo de Reestructuración y Ordenación Bancaria (FROB). Segons va fer saber, aquesta entitat s’encarregarà d’injectar els fons provinents d’aquest crèdit a les entitats espanyoles que ho requereixin. D’altre banda, en un exercici d’opacitat sense precedents, l’executiu del Partit Popular es negà a fer publiques condicions fonamentals del préstec com el tipus d’interès, els terminis, les possibilitats de suspensió, les possibilitats de renegociació del deute i les contrapartides exigides en matèria de política macroeconòmica etc.

 

Existeixen múltiples raons per les quals cal refusar la intervenció financera sovint mal anomenada “rescat de l’Espanya”. En primer lloc, el préstec atorgat no es destinarà a les activitats ordinàries del sector públic, sinó que es farà servir per sanejar els comptes dels bancs i caixes i garantir que aquests retornin els deutes concrets amb els creditors francesos i alemanys. En segon lloc, refusem el terme “rescat” perquè té connotacions positives per la persona o entitat que el rep. En aquest sentit, no s’adiu a una operació que tindrà importants costos per l’estat espanyol. Per començar, serà l’estat qui hagi de respondre davant dels creditors. En conseqüència, els interessos d’aquest deute s’afegiran a les despeses corrents de l’estat en el proper exercici. Gracies a això, tindrà lloc un augment del dèficit públic que el govern de Rajoy aprofitarà per retallar encara més la despesa social. Aquesta política d’austeritat no només aprofundirà la crisi econòmica, sinó que, a més, provocarà una pèrdua important de cohesió social i el deteriorament dels drets socials conquistats a través de dècades de lluita obrera.