Una crisi de sistema, no de gestió del sistema

Des de la seva aparició, el sistema capitalista ha mutat de forma en diverses ocasions. Una de les etapes mes assenyalades fou el capitalisme reformat que sorgí com a conseqüència de la segona guerra mundial i que fou hegemònic fins als anys setanta. Aquest capitalisme reformat tingué com a principal característica, a banda de la instauració dels anomenats estats del ben estar a la majoria de països de la Europa occidental, la desmundialització premeditada de la economia a través del control públic dels moviments de capital. Aquest fet provocà, tal i com havia anunciat durant els anys trenta l’economista reformista John Maynard Keynes, la “eutanàsia del rendista”. En altres paraules: la economia capitalista sorgida de la post guerra provocà la mort de la figura del rendista permetent la subordinació del capital financer al capital productiu.

No obstant, des de mitjans dels anys setanta, el capitalisme ha entrat en una nova fase que podríem anomena “remundialització”. Aquesta remundialització” de la economia ha estat possible gracies al desmantellament dels mecanismes de control estatal sobre els moviments de capital. Sovint, molts economistes de caire progressista anomenen a aquest procés “desregulació”. Aquesta nomenclatura ha conduït, y condueix sovint, a una certa confusió respecte la naturalesa d’aquest fet. En primer lloc, cal destacar que, si ve es cert que el poder d’incisió dels estats en el control de la economia ha descendit notablement, en cap cas es pot parlar de mercats desregulats. En altres paraules, podríem dir que ha canviat el tipus de regulació dels mercats en favor del capital financer. Aquesta nova regulació, establerta a partir de decisions provinents del poder polític, redueix, com hem dit, el poder incisió dels estats en l’economia i en la prestació de serveis socials indispensables per la cohesió social. Aquest fet ha ocasionat, a part de la resurrecció de la figura del rendista, un augment considerable de les desigualtats socials com es pot comprovar observant la evolució de variables com l’index de Gini a nivell global.

En definitiva, l’actual economia capitalista instaurada a partir de la mal anomenada “crisi de l’estat del benestar” no és més que una involució cap un model anteriorment fracassat. La crisi de 1973 provocada per un alça en el preu de les matèries primeres i la energia i per una recessió econòmica pròpia del caràcter cíclic de les economies capitalistes desencadenà un allau de crítiques en vers del model d’estat del benestar que sorgí a la postguerra com a resultat del consens entre classes i que esdevingué un símbol de la cultura democràtica i antifeixista. Aquesta nova fase de la economia capitalista se sol anomenar “neoliberal” fruit del nom de ideologia hegemònica entre les elits polítiques que ha propiciat aquest canvi de model. Tot i aquest canvi de paradigma, val a dir que l’anomenat neoliberalisme ha entrat en crisi abans de poder-se consolidar. La raó fonamental d’aquesta crisi d’abast mundial ha estat una manca de regulació del sistema financer que s’ha acabat traslladant al sistema productiu.

Deixant de banda l’aspecte financer, la actual crisi mundial té un caràcter molt similar a la resta de crisis cícliques que ha viscut el sistema capitalista. Aquestes crisis han estat degudes a una disminució reiterada de la taxa de guany. Aquesta tendència decreixent de la taxa de guany, descrita per Karl Marx a mitjans del segle XIX, ha estat i segueix sent inherent al sistema capitalista. Així doncs, per entendre la dinàmica general del capitalisme, és necessari definir el concepte “taxa de guany”. La taxa de guany expressa la relació entre la plusvàlua i la inversió que el capitalista realitza en mitjans de producció. La plusvàlua, tal i com hem dit abans, és la diferència entre el capital-diner invertit en el procés de producció i el capital-diner obtingut un cop s’han venut les mercaderies i esta formada pel treball directe incorporat en cada unitat productiva menys el treball incorporat en el salari real que reben els treballadors. El capital invertit està format per diversos components (treball, matèries primeres, instal·lacions productives, etc) que es poden englobar de manera genèrica en dos grans blocs: costos fixos i costos variables. Cal remarcar que aquesta variable pot estar referida al guany individual d’un capitalista o al conjunt d’empreses que integren una economia capitalista.

L’augment constant de competència entre capitalistes per adquirir quotes de mercat col·locant cada cop més producció en el mercat provoca una progressiva substitució de treball directe per maquinaria que fa disminuir la plusvàlua i augmenta els costos de producció. Per tant, aquesta competència comporta, a més d’una sobreproducció de bens i serveis, una disminució progressiva de la taxa de guany. Quan la taxa de guany global segueix aquesta tendència decreixent durant un llarg període de temps, la inversió deixa de ser rendible i, per tant, els capitalistes hauran de disminuir el nivell de producció. A causa d’això, es destruirà un gran número de forces productives, augmentarà l’atur i la economia capitalista entrarà en una fase de resecció. Per a superar aquesta situació, el capitalista haurà de tornar a augmentar la taxa de guany introduint progrés tècnic per tal de produir amb menys recursos o bé augmentar el nivell d’explotació disminuint el treball incorporat en el salari real.

Així doncs, després de la crisi econòmica de 1973, el sistema capitalista havia de fer front a una gran inflació i havia de reactivar la demanda agregada per sortir de la fase de recesió. Tot i així, els primer símptomes de recuperació de la taxa de guany varen trigar en fer-se plausibles, ja que no fou fins als anys noranta en que aquesta variable començar a augmentar parcialment. Segons molts economistes neoliberals, la revolució de les noves tecnologies que va tenir llor entre l’any 1999 i l’any 2001 havia de provocar una recuperació definitiva de la taxa de guany global degut al enorme progrés tècnic que inclouria. Tot i això, aquesta revolució tecnològica no va donar els fruits que molts entusiastes “tacheristes” esperaven.

La remundialització econòmica ha dut a molts intel·lectuals a qüestionar els paradigmes ideologico-econòmics imperants des de els anys 80. En aquest sentit, podríem dir que assistim a un moment en que gran part de la població mundial qüestiona la eficàcia del mercat per assignar o distribuïr els recursos. Aquest fet a ocasionat una hipotètica recuperació de les receptes keynesianes que tragueren de la crisi dels anys trenta a un gran nombre de països. No obstant això, si observem amb atenció les polítiques públiques que han posat en marxa els diferents governs per tal de superar la crisi, ens adonem que no tenen res a veure amb la teoria reformista de Keynes. Aquesta afirmació es basa en la comprovació empírica de que la inversió que s’està fent per reactivar la economia i la demanda agregada no es realitza a través de transferències de les rentes del treball i del capital cap al sector públic per tal de que una inversió en salaris. La inversió que s’està fent des de l’administració pública és una transferència de les rentes del treball cap al sector privat per que aquest realitzi un inversió reforçada que reactivi la demanda agregada. En definitiva, la recuperació de les polítiques keynesianes és només un parany lingüístic de les elits dominants.

A mode de conclusió, direm que el paradigma neoliberal per excel·lència que afirma que el mercat s’autoregula sense la necessitat d’intervenció pública es absolutament fals per tres motius. El primer motiu és que la intervenció pública és imprescindible en moment de crisi per tal de reactivar la demanda agregada i superar les situacions de recessió. El segon motiu és que hi ha molts sectors de la economia que tenen com a únic demandant els estats i es necessita la inversió pública per a que es mantinguin actius. En tercer lloc, val a dir que es necessària la regulació per donar seguretat jurídica a la inversió que fa el capitalista i, per tant, hem de concebre el nou ordre econòmic com una nova regulació que disminueix el control democràtic sobre la economia i els moviments de capital.

----

GLOSARI:

Rendista: persona que rep rendes de la inversió del seu capital ociós a través del mercat financer. Cal diferenciar aquesta figura del capitalista “actiu” el qual es dedica a invertir el seu capital-diner en adquirir mitjans de producció i treball (capital productiu) per tal d’obtenir mercaderies que es realitzaran en el mercat reportant al capitalista un capital-diner de quantitat superior al invertit. La diferencia entre el capital-diner obtingut i l’invertit s’anomena plusvàlua.

Índex de Gini: reflecteix el grau de redistribució de la riquera d’un país o d’un conjunt de països. El seu valor se situa entre “0” i la unitat sent la unitat. El major grau de concentració de la renda té lloc quan el valor de l’índex de Gini és la unitat. D’altre banda, quan l’índex de Gini val “0”, estem davant de la redistribució més equitativa possible de la renda.