"Deutocràcia”: l’agenollament dels estats davant els poders financers

El dèficit i el deute públic de l’estat espanyol

En l’actualitat, el deute públic dels països de la perifèria de la Unió Europea ocupa un lloc central en l’agenda política dels països i institucions europees. En el cas de l’estat espanyol, el deute de els administracions públiques oscil•la, segons el Banc d’Espanya, entorn als 700.000 d’euros. Aquesta xifra representa, aproximadament, el setanta per cent del Producte Interior Brut espanyol. A simple cop d’ull, ens pot semblar una xifra molt elevada en termes absoluts. No obstant això, en termes relatius, el deute públic de l’estat espanyol és dels mes baixos de la zona Euro. Així doncs, per exemple, el deute públic del Regne Unit representa un 97% del Producte Interior Brut Britànic. Arribats a aquest punt, ens hem de formular la següent pregunta: com pot ser que el Regne Unit tingui un deute 17 punts superior a l’espanyol i pagui tipus d’interès més de cinc punts més baix pel seu deute?

En primer lloc, Espanya es troba en una situació que la fa més vulnerable davant dels atacs especulatius contra el seu deute sobirà. Per exemple, si els especuladors venen massivament títols de deute públic britànic amb la intenció d’obligar al Regne Unit a augmentar el tipus d’interès de futures emissions, el Banc d'Anglaterra pot comprar títols de deute evitant, d’aquesta manera, que el seu preu es desplomi i la taxa d'interès a pagar pel deute augmenti. El Banc Central Europeu, per la seva banda, no està capacitat per comprar deute dels estats. D’aquesta manera, quan Espanya o un altre país de la zona euro resulta atacat pels especuladors, el Banc Central Europeu no pot evitar la caiguda del preu del deute públic. A més, el Banc Central d’Anglaterra pot oferir crèdit als estats per finançar els dèficits públics i ho fa a un tipus d’interès més baix del que ofereixen les entitats financeres i els creditors particulars. En canvi, segons els tractats comunitaris, el Banc Central Europeu només pot finançar entitats privades i no als estats. D’aquesta manera, la facultat de finançar els estats recau única i exclusivament en entitats financeres les quals demanaran un tipus d’interès més alt. En altres paraules, el dret comunitari reserva al sector privat la capacitat de finançar els dèficits dels estats de la zona euro.

Per aquests motius, la quantitat que Espanya paga anualment pels interessos del seu deute ha augmentat fins al 2,6% del PIB, el que representa un 65% més des de l’inici de la crisi. Si aquesta tendència es manté, el deute resultarà impagable a curt o mig termini. A més a més, els diners invertits en el pagament dels interessos del deute es deixen de destinar a despesa social i al foment de la ocupació. D’aquesta manera, s’agreujaria la situació de precarietat en la que es troba la classe treballadora del nostre país.

Pel que fa al dèficit públic de l’estat espanyol, actualment, se situa al 11% del PIB. Novament, aquesta xifra pot semblar alta en termes absoluts, però no ho és en comparació a d’altres països de la Unió Europea. El Regne Unit, per exemple, país que gaudeix del prestigi de les agències de qualificació, té un dèficit públic del 11,5%.

Cal defugir d’aquelles afirmacions de caire neoliberal que afirmen que el dèficit públic dels països de la perifèria s’ha engendrat per una despesa desaforada i irresponsable. Espanya, per exemple, va complir el pacte d’estabilitat que limita el dèficit al 3% al PIB. De fet, va tenir superàvit en els tres anys immediatament anteriors a l’esclat de la crisi. Per tant, la raó que explica el creixement del dèficit és la caiguda dels ingressos provocada per l’esfondrament de l’activitat econòmica.


L’equilibri pressupostari i el pacte de l’euro

El passat desembre, els estats membres de la Unió Europea aprovaren l’anomenat Pacte d’Estabilitat i Creixement. Aquest pacte té diverses dimensions: la moderació salarial, l’equilibri pressupostari, l’ajust de les pensions públiques segons criteris demogràfics, la limitació la negociació col•lectiva i l’enduriment de les condicions per percebre els subsidis d’atur.

Pel que fa a l’equilibri pressupostari, el pacte estableix que haurà de ser garantit mitjançant la reforma dels textos constitucionals dels estats membres o a través de lleis ordinàries. En aquest sentit, s’emmarca la reforma constitucional aprovada pel PP (Partit Popular) i PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) el passat mes d’agost. Aquesta reforma, que entrarà en vigor l’any 2020, suposa, d’una banda, la prohibició d’incórrer en dèficits estructurals per part de les administracions públiques i, d’altre banda, prioritzar el pagament dels interessos del deute front d’altres despeses públiques. Aquest fet suposa una greu limitació de la democràcia, ja que la impossibilitat de recórrer a l'endeutament limita els ingressos públics necessaris per garantir les prestacions socials que la majoria de la població. Tanmateix, prioritzar el pagament dels interessos del deute suposa fer prevaldre els interessos particulars dels creditors sobre l'interès general.

En qualsevol cas, tan l’equilibri pressupostari com les altres mesures que emanen de l’esmentat pacte europeu contrauran encara més l’economia, ja que debiliten la capacitat de consum dels treballadors agreujant, d’aquesta manera, una tendència inherent al sistema capitalista: la contradicció entre la capacitat de produir i la capacitat d’absorbir l’excedent socialment generat.

Arribats a aquest punt, ens hem de formular la següent pregunta: si les polítiques d’austeritat s’han demostrat empíricament falses allà on han sigut provades i els volums del deute i del dèficit de l’estat espanyol no són elevats, per què les economies centrals de la Unió Europea (França i Alemanya) tenen tanta fixació en controlar els seu dèficit públic? Per obtenir la resposta a aquesta pregunta, hem d’analitzar l’origen i la composició del deute de la economia espanyola.

Segons estudis del Banc d’Espanya, el total del deute de l’economia espanyola és, aproximadament, de 4 bilions d’euros (400% del PIB espanyol) dels quals 1,7 bilions (170% del PIB espanyol) s'han contret amb agents econòmics externs. El 82% d’aquest deute extern recau sobre el sector privat sent les entitats financeres l'agent econòmic més endeutat (760.000 milions d'euros).

Pel que fa els creditors del deute extern espanyol, els més rellevants són els bancs alemanys (el 22% del total), francesos (20%), nord-americans (17%) i britànics (14%). Aquestes entitats finançaren als empresaris de la construcció a través de dos mecanismes: de forma directa (donant-los crèdit) o de forma indirecta (donant crèdit a la banca espanyola). En definitiva, la economia espanyola té un deute amb els bancs estrangers de més de 800.000 milions d'euros (80% del PIB espanyol) dels quals un 89% prové del sector privat. Per aquest motiu, el major risc d’impagament es produeix en el sector privat i no en el sector públic. En cas de que les entitats financeres espanyoles no poguessin fer front als seus deutes, els bancs estrangers amb els quals estan endeutades registrarien grans pèrdues i, en conseqüència, entrarien en risc de fallida. Per aquest motiu, els governs francès i alemany pressionen a l’estat espanyol per a que tingui les comptes públiques sanejades i pugui rescatar al sector financer espanyol.


Alternatives des de l’esquerra

Les mesures d’austeritat que s’estan duent a terme no són les adequades per reactivar la inversió productiva. En conseqüència, sembla més que previsible una contracció encara més forta de la economia que farà caure encara més els ingressos públics i, per tant, s’augmentarà el dèficit i el deute públic necessari per sufragar-lo. Quant més augmenti el volum del deute i, en conseqüència, el volum dels interessos del deute, més dificultats tindrem per suportar-lo. En aquest sentit, les polítiques d’austeritat, a més de fer minvar la cohesió social, agreujaran la situació actual i dificultaran encara més la recuperació econòmica. Per aquest motiu, els i les comunistes creiem que una de les tasques prioritàries de l’esquerra política i social és la lluita contra les retallades i les polítiques d’austeritat, ja que suposen un atac directe contra els interessos de la classe treballadora.

D’altre banda, considerem que bona part del deute privat s’ha generat de forma il•legítima a través de la especulació financera. Per aquest motiu, creiem que un altre dels objectius prioritaris de l’esquerra és la no assumpció d’aquest deute per part dels estats de la perifèria de la UE. En aquest sentit, ens oposem a l’aval massiu d’actius financers tòxics per part del Fons de Reestructuració d’Ordenació Bancària, ja que, en cas de que no siguin pagats, les pèrdues seran assumides per l’estat.

En darrer lloc, considerem que la lluita contra el deute públic generat il•legítimament ha de tenir un caràcter central, ja que bona part del d’aquest prové d’uns interessos desorbitats provocats per la acció dels especuladors sobre el deute sobirà. Aquesta maniobra s’ha dut a terme amb la col•laboració de les agències de qualificació i amb la permissivitat del Banc Central Europeu. Ni una ni l’altre es troben sotmesos a control democràtic. Ara bé, quin mecanisme hauríem de seguir per desfer-nos de la part il•legítima del deute públic? A escala estatal, s’han dut a terme diverses formules de les quals per aconseguir-ho. A continuació, n’explicarem tres.

Durant els anys de la dictadura (1973-1983), el deute públic argentí va augmentar fins al 465% del PIB (1.500 dòlars per habitant). Aquest augment vertiginós s'explica, en bona mesura, per la estatalització del deute de les empreses privades. Als anys vuitanta, l’estat no pogué fer front al pagament dels seus deutes i va demanar un crèdit a l'FMI. Com a contrapartida, el Fons Monetari Internacional va exigir una sèrie de mesures com retallades socials, privatitzacions salvatges, venta de patrimoni públic i la anomenada “junta monetària”. L'any 2001 va esclatar una crisi coneguda com a “corralito”. Davant d’aquesta situació, l'FMI va continuar recomanant les mateixes polítiques d’austeritat, però Argentina s'hi va oposar i anuncià una moratòria unilateral del pagament del deute públic extern. Aquesta suspensió de pagaments temporal els va permetre desfer-se de la tutela de l’FMI i aplicar polítiques d’estímul de la demanda que van fer possible la recuperació econòmica del país. Un cop fet això, Argentina va renegociar el seu deute extern amb els creditors al marge de l’FMI i el va reduir fins a una cinquena part.

Una segona opció la dugué a terme Equador. El deute sobirà d’aquest país augmentar va augmentar 16.596 milions entre els anys 1971 i 2006. Amb l'arribada al poder de Rafael Correa, es va iniciar un procés d'auditoria del deute a través de la Comisión Integral del Crédito Público (CAIC) que qualificà gran part del deute com a il•legítim. Un cop fet això, el govern equatorià decidí oferir un 30% del seu valor del deute als creditors. D'aquesta manera, Equador va estalviar 8.000 milions de dòlars que es varen destinar a incrementar la despesa social.

Una altre mecanisme que permet alleugerir la càrrega del deute públic és la cancel•lació. Aquest fou posat en pràctica pel Fons Monetari Internacional durant els anys noranta i consistí condonar una part del deute a canvi d'una sèrie ajustaments macroeconòmics. Seguint aquesta lògica, Mali es va beneficiar de cancel•lació de 1652 milions de dòlars. No obstant això, va haver de privatitzar estratègics de la seva economia com l’agricultura, la banca, les telecomunicacions o la energia elèctrica. A més a més, se'ls obligà a eliminar els subsidis a la fabricació de cotó. Aquesta decisió va tenir uns efectes dramàtics sobre la economia maliana, ja que 3,5 milions malis viuen d'aquest sector.

La experiència ens demostra que l’única forma de fer front a aquest tipus de crisi és prescindir de l’FMI i les seves polítiques d’austeritat refusant totes les solucions que impliquin la tutela d’aquesta organisme. En aquest sentit, les solucions posades en pràctica semblen les més recomanables. Personalment, em decanto per la opció de l’auditoria, ja que atorga una major legitimitat al repudi del deute il•legítim.