dilluns, 28 de novembre del 2016
dilluns, 29 de setembre del 2014
L’operació Felip de Borbó: la construcció d’un relat legitimador pel nou monarca
Des de l’inici de la crisi, assistim a un procés
d’espoli econòmic i social de les
classes populars. En efecte, la política econòmica impulsada per la Troika
(Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional), està
provocant el transvasament de riquesa de les rendes del treball a les rendes
del capital, l’erosió dels drets socials més essencials (assistència sanitària,
educació, a habitatge, etc.), la depreciació dels salaris i la pèrdua dels
drets laborals conquistats a través de dècades de lluita obrera. A més de ser
injustes, aquestes mesures s’han demostrat ineficients per pal·liar els efectes
de la crisi. Aquest fracàs polític, l’aparició de nombrosos casos de corrupció
política i delinqüència financera i la impunitat penal dels seus responsables
han minvat la confiança dels governats en algunes de les institucions
fonamentals del règim polític (partits tradicionals, Casa Reial,
Administracions Públiques, Parlament, etc.). Aquesta dificultat per obtenir el
consentiment dels governants i el trencament d’alguns dels consensos segellats
durant la transició ens permet parlar d’una crisis de règim que es pot
constatar observant l’augment de la conflictivitat social, la pèrdua de suport
electoral dels dos grans partits, la deriva independentista dels nacionalismes
perifèrics i el descrèdit de la Casa Reial.
En mig d’aquesta convulsa situació, s’ha produït la successió monàrquica. Tot
i que l’aprovació de la Llei Orgànica 3/2014 ha assegurat la continuïtat legal
de la monarquia, el procés de successió encara no ha conclòs, perquè Felip VI
ha estat coronat de manera il·legítima. En altres paraules, tot i haver estat
nomenat a partir dels mecanismes constitucionals establerts, el nou rei no
disposa del consentiment dels governats necessari per regnar. Per aquest motiu, si el bloc històric
dominant sorgit de la transició vol preservar els elements fonamentals del
règim polític actual, ha de construir un relat que legitimi al nou monarca. A
més a més, haurà de crear un nou marc de relacions polítiques que asseguri la
obediència dels governats i permeti el desenvolupament del programa polític d’espoli
popular.
Una operació política d’aquest tipus fou suggerida Josep M. Colomer en un
article d’opinió publicat al diari “El País” [[i]].
Segons aquest catedràtic de la Universitat de Georgetown, Rajoy hauria de
dimitir. A continuació, el rei Felip VI hauria d’encarregar la tasca de formar
govern a un tecnòcrata. Aquest nou executiu hauria d’afrontar una sèrie de
reptes com “la resolució del conflicte català”, la posada en marxa més
“reformes estructurals” i el “reordenament del sistema de partits”. Segons
Josep M. Colomer, això aportaria estabilitat institucional i resoldria la crisi
econòmica i social que viu Espanya. Aquest fet legitimaria al nou rei i, en
conseqüència, justificaria la continuïtat de la monarquia per la seva utilitat
pràctica en la resolució de les crisis d’Estat.
Tot i la manca de legitimitat del règim actual, no hem de menysprear la capacitat
política de les elits polítiques. De
fet, als anys setanta, una part de la cúpula d’un règim encara més dèbil engegà
un procés de reforma política força exitós. Per evitar una segona transició,
l’esquerra política i social ha de lluitar per l’apertura d’un procés
constituent que reforci els mecanismes de participació política directa i
promogui els drets socials a través d’un procés de recuperació de la sobirania
(control estatal dels sectors estratègics, fi del pagament preferent dels
interessos del deute, constitucionalització dels drets socials com a drets de
primer ordre, etc.). Al mateix temps, ha bastir un front ampli per assolir una sortida social a la crisi. Aquest
s’hauria d’articular a partir d’un programa polític comú basat en el
repartiment del treball i la riquesa, l’impagament del deute il·legítim i la
extensió de la despesa social.
Vigència i necessitat de l’ideal comunista
¿Cuantas contradicciones irreductibles marcaron durante siglos, al
liberalismo entre ideales solamente afirmados (la común naturaleza humana, la
libertad de pensamiento y palabra, la soberanía conferida al pueblo) y
conductas que los desmentían de manera permanente (esclavismo, dominación
colonias, expulsión de campesinos de tierras comunales, guerras de religión,
etc.) [...] Si la história real de la modernidad capitalista no había sido
lineal ni unívocamente progresiva, sino más bien dramàtica y costosa, ¿por qué
habría de serlo el proceso de su superación?”
(Lucio
Magri)
Des de la desintegració de
la Unió Soviètica i el Pacte de Varsòvia, han proliferat els discursos que
afirmen la fi de les ideologies emancipadores i el triomf definitiu de les
forces del capital sobre les forces treball. Segons aquells que sostenen
aquestes posicions, el moviment comunista s’ha vist superat per la història i
els ideals marxismes han quedat obsolets. Des del meu punt de vista, aquest raonament
és totalment erroni i parteix d’una visió molt reduccionista de la història. Pronosticar
el triomf definitiu del capitalisme basant-se en el fracàs del primer intent de
construcció del socialisme suposa obviar el llarg procés a través del qual el
mode de producció capitalista va esdevenir hegemònic. En efecte, abans del
predomini polític i social de la burgesia, el liberalisme va incórrer en
múltiples contradiccions (empobriment massiu de grans capes de població,
ressorgiment de l’esclavitud, aparició de noves formes de servitud, dominació
colonial, etc.) i va vèncer moltes resistències. En definitiva, si el procés de
consolidació del capitalisme fou llarg i contradictori, el seu procés de
superació també pot ser-ho. En aquest sentit, l’esfondrament de les repúbliques
socialistes europees no ha de ser interpretat com la derrota definitiva del
marxisme o dels moviments emancipadors, sinó com el primer intent fallit de
bastir una alternativa socialista al capitalisme.
Més d’aquestes consideracions, la crisis actual posa de manifest el
fracàs econòmic i social del capitalisme. Així doncs, mentre l’atur i la
pobresa augmenten a nivell global, existeix una gran massa de capital ociós que
no reverteix en l’economia productiva per la falta d’oportunitats rendibles
d’inversió. En aquest sentit, la seva superació segueix sent una necessitat pel
conjunt de la humanitat i, per tant, el marxisme pot proporcionar la base
teòrica i pràctica necessària per aconseguir-ho. Per aquest motiu, ens hem de
fer la següent pregunta: que implica ser comunista al segle XXI? Per respondre
aquesta pregunta, és necessari, en primer lloc, repassar la història del
moviment comunista al segle XX.
Com es ben sabut, el
moviment comunista nasqué amb l’esclat de la revolució russa i la ruptura
política dels bolxevics amb les organitzacions de la II internacional. Des de
llavors i durant pràcticament tot el segle XX, realitzà nombroses aportacions
polítiques que són fonamentals per entendre el món actual. Entre elles, cal
destacar-ne les següents: la derrota militar del feixisme, la participació
decisiva dels comunistes en lluites de resistència contra el feixisme a molts
indrets d’Europa (França, Itàlia, Iugoslàvia, Txecoslovaquia, Espanya, Portugal
i Grècia), les valuoses aportacions les
constitucions antifeixistes de postguerra (les més avançades d’Europa) i
la inspiració política i ideològica de molts moviments d’alliberament nacional
a la perifèria. No obstant això, bona part dels partits i organitzacions
comunistes, com el KPD (Partit Comunista Alemany) o alguns partits comunistes
llatinoamericans, s’allunyaren progressivament del subjecte històric realment
existent i de les seves lluites. En conseqüència, caigueren en dinàmiques
sectàries i autoreferencials i esdevingueren organitzacions corpusculars sense
cap mena d’influència social. Fins i tot, alguns partits comunistes, com el
nicaragüenc, es posicionaren contra dels moviments transformadors que comptaven
amb un ampli suport popular.
En definitiva, ser comunista al segle XXI
suposa analitzar científicament el funcionament del capitalisme i dels seus continus
processos de transformació, fer un diagnòstic adequat de la realitat social que
ens envolta, donar una resposta teòrica als grans reptes als que s’enfronta la
humanitat (misèria, explotació,empobriment general de les economies
perifèriques, imperialisme, degradació del medi natural, etc.) i participar en
les lluites que duen a terme les classes populars. Si alguna cosa ens ensenya la història del
comunisme al segle XX, és que no podem desvincular-nos de les lluites i
demandes del subjecte històric realment existent.
dilluns, 16 de desembre del 2013
Alemanya vota, Europa tremola
Europa serà la nostre
venjança.
(Konrad Adenauer)[1]
El passat 22 de setembre, tingueren lloc les darreres eleccions a la
cambra baixa alemanya (el Bundestag). Després d’una plàcida campanya
electoral en que Europa i el futur de la moneda única estigueren
absents, la candidatura encapçalada per la canceller alemanya (CDU/CSU)
obtingué el 45,1% dels vots i 311 dels 630 escons en joc aconseguint.
D’aquesta manera, els democristians aconseguiren els millors resultats
des de la reunificació alemanya.
Pel
que fa l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany), ha incrementat la seva
força electoral 2,7 punts percentuals respecte les eleccions de 2009.
Degut a això, molts analistes polítics i periodistes han afirmat que els
socialdemòcrates han superat el sotrac electoral de fa quatre anys. No
obstant això, un anàlisis més profund ens obliga a refusar aquest
diagnòstic. En primer lloc, tot i que l’SPD ha augmentat lleugerament el
seu percentatge de vot, val la pena destacar que hi ha hagut un
participació 6,2 punts inferior en relació l’any 2009. Per tant, els
socialdemòcrates alemanys no han estat capaços d’atraure bona part del
seu electorat tradicional. En segon lloc, és important remarcar que
aquests son els segons pitjors resultats de l’SPD des de el final de la
Segona. En definitiva, tot i que la socialdemocràcia ha obtingut
1.259.440 vots més que a les passades eleccions, es pot afirmar que
continua immers en una gran crisi política. De fet, des de 1990, la
diferencia de vots i escons entre socialdemòcrates i democràcies no ha
estat mai tan agosarada com ara.
D’altre
banda, els liberals del FDP assoliren el 4,8 % dels vots vàlids i
quedaren exclosos del Bundestag per primer cop des del final de la
Segona Guerra Mundial. Una de les raons que explicaria aquesta davallada
és l’augment d’impostos promogut per l’anterior govern entre
democristans i liberals. Segons les enquestes post-electorals, la
majoria d’antics votants liberals s’han decantat per una nova
candidatura populista, neoliberal i euroescèptica: Alternativa per
Alemanya. Aquesta nova formació ha basat el seu discurs en la sortida de
l’euro, el refús a les transferències als països perifèrics de la Unió i
la rebaixa fiscal generalitzada. Tot i no haver superar la barrera
electoral del 5% que els hauria permès entrar al Bundestag, la seva
irrupció ha modificat substancialment el sistema de partits alemany,
degut a que aquesta ha provocat l’esfondrament d’un partit que, durant
dècades, va garantir la governabilitat d’Alemanya participant en governs
de coalició amb socialdemòcrates i democristians.
Per
la seva banda, Die Linke (L’Esquerra) va obtenir 3.752.577 de vots
(8,60%) i 64 escons, es a dir, 3,3 punts percentuals i 12 escons menys
que a les passades eleccions al Bundestag. Malgrat aquesta relativa
pèrdua de recolzament electoral, s’ha convertit en la tercera força de
la cambra baixa degut l’ensorrament de l’FDP. A primera vista, sembla
que aquests resultats son negatius per aquesta formació. No obstant
això, si analitzem els resultats obtinguts pels post-comunistes alemanys
des de la reunificació, podrem observar que, lluny de trobar-se en fase
de decliu, han aconseguit estabilitzar-se a escala federal. En efecte,
abans del segon govern neoliberal de Gerhard Schröeder, el Partit del
Socialisme Democràtic (PDS), antecedent immediat de Die Linke,tingué un
escàs recolzament electoral i una presència testimonial al Bundestag.
Tot
i que la consolidació política i electoral de Die Linke es una gran
noticia pel conjunt de la esquerra europea, cal remarcar la distribució
desigual del seu recolzament electoral. Així doncs, tot i obtenir una
mitjana del 22,24% dels vots en els 5 Länders de l’antiga RDA, no fou
capaç d’aconseguir més del 10% en cap dels Länders occidentals
d’Alemanya. Aquest fet demostra una gran dificultat dels post-comunistes
per connectar amb les classes populars de l’occidental d’Alemanya.
El
14 de desembre, gairebé dos mesos després dels comicis electorals,
socialdemòcrates i democristians assoliren un pacte que fou referendat
pel conjunt de la militància del SPD. Fruit d’aquest gran acord, es
formà un govern de coalició en que els socialdemòcrates controlaran cinc
ministeris: Economia, Exteriors, Treball i Assumptes Socials, Medi
Ambient i Seguretat Nuclear i Família i Justícia. A canvi del seu
recolzament a la cancelleria d’Angela Merkel, l’SPD ha exigit
l’establiment d’un salari mínim de 8,5 euros/hora a partir de 2015 i una
modificació en el sistema de pensions que permetrà que els alemanys amb
45 anys cotitzats es puguin jubilar als 63 anys sense patir rebaixes en
la quantia percebuda.
Tot
i el caràcter positiu de les insignificants reformes que ha aconseguit
introduir en l’acord de govern, l’SPD ha demostrar reiteradament la seva
incapacitat per bastir un a alternativa real a les polítiques de
Merkel. D’igual manera que la resta de partits socialistes i
socialdemòcrates europeus, aposta un equilibri impossible entre les
polítiques d’austeritat i el creixement econòmic. En altres paraules,
l’SPD crítica tímidament l’austeritat, però no la considera incompatible
amb la ocupació i la cohesió social. D’altre banda, es mostra
radicalment contrari a la possibilitat d’un impagament del deute públic
dirigit pels estats de la perifèria europea, degut a que aquesta mesura
tindria importants efectes sobre els balanços de les entitats financeres
alemanyes. A més a més, durant la campanya electoral, no ha fet una
crítica explícita de la injusta divisió del treball a escala europea, ja
que la especialització de la perifèria en activitats econòmiques de
baixa productivitat ha constituït un dels fonaments del model de
creixement de la economia alemanya. Per acabar, tampoc s’ha mostrat
favorable a la emissió d’eurobons per part del Banc Central Europeu
perquè aquest fet, tot i suposar un alleujament de la pressió sobre el
deute sobirà dels països sud-europeus, incrementaria el tipus d’interès
del seu deute alemany. En definitiva, a priori, res indica que la
presència del SPD al tercer executiu Merkel pugui canviar la política
d’Alemanya en relació als països de la perifèria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)