Vigència i necessitat de l’ideal comunista

¿Cuantas contradicciones irreductibles marcaron durante siglos, al liberalismo entre ideales solamente afirmados (la común naturaleza humana, la libertad de pensamiento y palabra, la soberanía conferida al pueblo) y conductas que los desmentían de manera permanente (esclavismo, dominación colonias, expulsión de campesinos de tierras comunales, guerras de religión, etc.) [...] Si la história real de la modernidad capitalista no había sido lineal ni unívocamente progresiva, sino más bien dramàtica y costosa, ¿por qué habría de serlo el proceso de su superación?”

(Lucio Magri)

Des de la desintegració de la Unió Soviètica i el Pacte de Varsòvia, han proliferat els discursos que afirmen la fi de les ideologies emancipadores i el triomf definitiu de les forces del capital sobre les forces treball. Segons aquells que sostenen aquestes posicions, el moviment comunista s’ha vist superat per la història i els ideals marxismes han quedat obsolets. Des del meu punt de vista, aquest raonament és totalment erroni i parteix d’una visió molt reduccionista de la història. Pronosticar el triomf definitiu del capitalisme basant-se en el fracàs del primer intent de construcció del socialisme suposa obviar el llarg procés a través del qual el mode de producció capitalista va esdevenir hegemònic. En efecte, abans del predomini polític i social de la burgesia, el liberalisme va incórrer en múltiples contradiccions (empobriment massiu de grans capes de població, ressorgiment de l’esclavitud, aparició de noves formes de servitud, dominació colonial, etc.) i va vèncer moltes resistències. En definitiva, si el procés de consolidació del capitalisme fou llarg i contradictori, el seu procés de superació també pot ser-ho. En aquest sentit, l’esfondrament de les repúbliques socialistes europees no ha de ser interpretat com la derrota definitiva del marxisme o dels moviments emancipadors, sinó com el primer intent fallit de bastir una alternativa socialista al capitalisme.

Més d’aquestes consideracions, la crisis actual posa de manifest el fracàs econòmic i social del capitalisme. Així doncs, mentre l’atur i la pobresa augmenten a nivell global, existeix una gran massa de capital ociós que no reverteix en l’economia productiva per la falta d’oportunitats rendibles d’inversió. En aquest sentit, la seva superació segueix sent una necessitat pel conjunt de la humanitat i, per tant, el marxisme pot proporcionar la base teòrica i pràctica necessària per aconseguir-ho. Per aquest motiu, ens hem de fer la següent pregunta: que implica ser comunista al segle XXI? Per respondre aquesta pregunta, és necessari, en primer lloc, repassar la història del moviment comunista al segle XX.

Com es ben sabut, el moviment comunista nasqué amb l’esclat de la revolució russa i la ruptura política dels bolxevics amb les organitzacions de la II internacional. Des de llavors i durant pràcticament tot el segle XX, realitzà nombroses aportacions polítiques que són fonamentals per entendre el món actual. Entre elles, cal destacar-ne les següents: la derrota militar del feixisme, la participació decisiva dels comunistes en lluites de resistència contra el feixisme a molts indrets d’Europa (França, Itàlia, Iugoslàvia, Txecoslovaquia, Espanya, Portugal i Grècia), les valuoses aportacions les  constitucions antifeixistes de postguerra (les més avançades d’Europa) i la inspiració política i ideològica de molts moviments d’alliberament nacional a la perifèria. No obstant això, bona part dels partits i organitzacions comunistes, com el KPD (Partit Comunista Alemany) o alguns partits comunistes llatinoamericans, s’allunyaren progressivament del subjecte històric realment existent i de les seves lluites. En conseqüència, caigueren en dinàmiques sectàries i autoreferencials i esdevingueren organitzacions corpusculars sense cap mena d’influència social. Fins i tot, alguns partits comunistes, com el nicaragüenc, es posicionaren contra dels moviments transformadors que comptaven amb un ampli suport popular.

En definitiva, ser comunista al segle XXI suposa analitzar científicament el funcionament del capitalisme i dels seus continus processos de transformació, fer un diagnòstic adequat de la realitat social que ens envolta, donar una resposta teòrica als grans reptes als que s’enfronta la humanitat (misèria, explotació,empobriment general de les economies perifèriques, imperialisme, degradació del medi natural, etc.) i participar en les lluites que duen a terme les classes populars. Si alguna cosa ens ensenya la història del comunisme al segle XX, és que no podem desvincular-nos de les lluites i demandes del subjecte històric realment existent.