Des de l’inici de la crisi, assistim a un procés
d’espoli econòmic i social de les
classes populars. En efecte, la política econòmica impulsada per la Troika
(Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional), està
provocant el transvasament de riquesa de les rendes del treball a les rendes
del capital, l’erosió dels drets socials més essencials (assistència sanitària,
educació, a habitatge, etc.), la depreciació dels salaris i la pèrdua dels
drets laborals conquistats a través de dècades de lluita obrera. A més de ser
injustes, aquestes mesures s’han demostrat ineficients per pal·liar els efectes
de la crisi. Aquest fracàs polític, l’aparició de nombrosos casos de corrupció
política i delinqüència financera i la impunitat penal dels seus responsables
han minvat la confiança dels governats en algunes de les institucions
fonamentals del règim polític (partits tradicionals, Casa Reial,
Administracions Públiques, Parlament, etc.). Aquesta dificultat per obtenir el
consentiment dels governants i el trencament d’alguns dels consensos segellats
durant la transició ens permet parlar d’una crisis de règim que es pot
constatar observant l’augment de la conflictivitat social, la pèrdua de suport
electoral dels dos grans partits, la deriva independentista dels nacionalismes
perifèrics i el descrèdit de la Casa Reial.
En mig d’aquesta convulsa situació, s’ha produït la successió monàrquica. Tot
i que l’aprovació de la Llei Orgànica 3/2014 ha assegurat la continuïtat legal
de la monarquia, el procés de successió encara no ha conclòs, perquè Felip VI
ha estat coronat de manera il·legítima. En altres paraules, tot i haver estat
nomenat a partir dels mecanismes constitucionals establerts, el nou rei no
disposa del consentiment dels governats necessari per regnar. Per aquest motiu, si el bloc històric
dominant sorgit de la transició vol preservar els elements fonamentals del
règim polític actual, ha de construir un relat que legitimi al nou monarca. A
més a més, haurà de crear un nou marc de relacions polítiques que asseguri la
obediència dels governats i permeti el desenvolupament del programa polític d’espoli
popular.
Una operació política d’aquest tipus fou suggerida Josep M. Colomer en un
article d’opinió publicat al diari “El País” [[i]].
Segons aquest catedràtic de la Universitat de Georgetown, Rajoy hauria de
dimitir. A continuació, el rei Felip VI hauria d’encarregar la tasca de formar
govern a un tecnòcrata. Aquest nou executiu hauria d’afrontar una sèrie de
reptes com “la resolució del conflicte català”, la posada en marxa més
“reformes estructurals” i el “reordenament del sistema de partits”. Segons
Josep M. Colomer, això aportaria estabilitat institucional i resoldria la crisi
econòmica i social que viu Espanya. Aquest fet legitimaria al nou rei i, en
conseqüència, justificaria la continuïtat de la monarquia per la seva utilitat
pràctica en la resolució de les crisis d’Estat.
Tot i la manca de legitimitat del règim actual, no hem de menysprear la capacitat
política de les elits polítiques. De
fet, als anys setanta, una part de la cúpula d’un règim encara més dèbil engegà
un procés de reforma política força exitós. Per evitar una segona transició,
l’esquerra política i social ha de lluitar per l’apertura d’un procés
constituent que reforci els mecanismes de participació política directa i
promogui els drets socials a través d’un procés de recuperació de la sobirania
(control estatal dels sectors estratègics, fi del pagament preferent dels
interessos del deute, constitucionalització dels drets socials com a drets de
primer ordre, etc.). Al mateix temps, ha bastir un front ampli per assolir una sortida social a la crisi. Aquest
s’hauria d’articular a partir d’un programa polític comú basat en el
repartiment del treball i la riquesa, l’impagament del deute il·legítim i la
extensió de la despesa social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada