Els propers dies 6 i 13 de desembre es
celebraran eleccions regionals a França enmig d'un clima polític excepcional:
pànic social provocat pels atemptats del passat 13 de novembre, estat
d'emergència, intensificació de l'acció militar francesa a Síria, etc. Sens
dubte, el mapa polític-electoral resultant d'aquests comicis condicionarà
substancialment la vida política i social del país veí en la seva cursa cap a
les que, amb molta probabilitat, siguin les presidencials (2017) més importants
dels últims anys.
Uns dels resultats més destacats d'aquestes
eleccions regionals serà l'increment electoral sense precedents del Front
National, i la més que previsible victòria del mateix en la regió
Nord-Pas-de-Calais, on es presenta Marine Le Pen (també futura candidata a la
presidència de la República). A més de modificar l'escenari electoral francès
dels propers anys, una victòria de l'extrema dreta en aquesta regió tindria una
gran importància simbòlica, ja que allí va tenir lloc un dels episodis més
destacats de la resistència francesa: la vaga general de maig-juliol de 1941.
En altres paraules, el Front National aconseguiria imposar-se en una regió
caracteritzada històricament pel fort arrelament d'un moviment obrer organitzat
i símbol de l'antifeixisme europeu d'entreguerres.
Si es confirma l'auge
del Front National -recordem que el primer senyal clar d'aquest fenomen es va
produir després de la seva victòria a les europees-, cal fer-se la següent
pregunta: Per què una formació política de signe ultradretà té tant èxit en un
país que presumeix de ser bressol dels valors republicans de la llibertat, la
igualtat i la fraternitat?
El fet és que el Front National apareix avui per bona part de la societat i
l'electorat francès com una força política alternativa, de canvi i amb
capacitat de representar les aspiracions i el (des)ànim d'importants sectors de
la societat. En bona mesura, aquesta realitat no és més que una de les
conseqüències de l'auge d'un escenari amb importants components populistes per
les conseqüències de la crisi econòmica, de les tensions ètnic-religioses o el
descrèdit de les institucions, entre d'altres.
Així mateix, el creixement electoral del Front National no seria més que un
signe d'una qüestió encara més profunda: la crisi del projecte nacional i de
les elits polítiques de l'actual V República francesa. Per comprendre la
dimensió d'aquesta crisi cal atendre, com a mínim, a les que ens sembla que són
tres característiques fonamentals de la cultura política i la història recent
de França.
En primer lloc i contràriament al que se sol pensar, a França sempre ha
existit una cultura política anti-il·lustrada i antidemocràtica que ha estat en
permanent tensió amb els impulsos democratitzadors d'amplis sectors de la
població. Seguint a Zeev Sternhell, aquest corrent, ben arrelada a la societat
francesa i oposada a la Il·lustració, a la Revolució Francesa ia la seva
herència polític-filosòfica, va adquirir força des de finals del segle XIX, es
va desenvolupar a partir d'una construcció intel·lectual elitista però també
com a moviment polític de masses organitzat, va trobar la seva síntesi en el
feixisme i finalment va cristal·litzar en el règim de Vichy (1940-1944). Lluny
de desaparèixer, aquest corrent ha mutat i bona part del sistema polític
francès, les seves elits i importants sectors de la societat francesa es troben
impregnades actualment d'ella.
La crisi de la V República i l'actual context populista constitueix un
escenari favorable per a l'emergència d'aquesta cultura política, així com per
al conseqüent lliscament del conjunt del sistema de partits i de la societat
francesa cap a posicions cada vegada més reaccionàries i amb forts components
xenòfob-racistes i etnicistes. En aquest context, el Front National apareixeria
com una expressió polític-partidària d'aquest corrent de pensament, així com a
catalitzador de la dinàmica de desplaçament del sistema polític francès cap a
aquestes posicions.
D'altra banda i en segon lloc, França pateix una severa crisi del seu model
productiu. Durant els anys noranta, l'economia francesa es va alentir i només
va créixer un 1,3% anual. A més, a principis del segle XXI, l'atur va augmentar
fins a afectar a més del 9% de la població activa - 25% entre els joves i dues
cinquenes parts entre les famílies immigrants. Aquesta situació es va agreujar
amb la crisi econòmica i l'aplicació de les mesures d'austeritat. Les
erràtiques polítiques macroeconòmiques i la malmesa situació del sistema
productiu posen en risc el model francès d'estat social que molts economistes
liberals han cridat despectivament l'excepció francesa, pel seu caràcter
avançat en termes de protecció social en relació als països del seu entorn.
Finalment, les actuals elits franceses són incapaços d'oferir als seus
conciutadans un projecte nacional d'acord amb els seus interessos. A mesura que
s'acostin les eleccions presidencials s'accentuarà la naturalesa
Vichy-capitulada i col·laboracionista de les elits vinculades al poder de la V
República des de 1969 fins a l'actualitat.
La veritat és que, llevat d'algun període puntual, és a dir, el de la
segona presidència del general De Gaulle (1959-1969), aquestes elits s'han
caracteritzat històricament per cedir o sotmetre a interessos estrangers així
com per fer prevaler els seus interessos de classe i en tant que elits
governants. Exemple recent d'això és, i en termes de Chevènement, a la fi de la
Segona Guerra Mundial, l'elecció de les classes dirigents franceses de
construir una Europa sota la tutela dels Estats Units (1946-1959), al marge de
les seves nacions, o sigui, contra elles; més tard, la rendició sense tambor ni
trompeta de les mateixes elits en 1985-1987, lliurant l'Europa continental al
model neoliberal anglosaxó i; finalment, la decisió d'impulsar una moneda única
(1989-1999), assumint de nou un paper de vassalls davant Alemanya.
En aquest sentit, és en l'actual context de gairebé absoluta subordinació
de França davant els interessos polítics i econòmics d'Alemanya en el marc de
la Unió Europea (UE), en què una àmplia majoria de la societat francesa (85%) considera
a François Hollande com el "pitjor president de la història de
França". Aquest no apareix com a President de la República, sinó com
"vicecanceller de la província" de França, en pròpies paraules de
Marine Le Pen. Molt probablement, les aspiracions de bona part de l'electorat
francès de recuperar una França sobirana que garanteixi el benestar i la
seguretat de la població es faran cada vegada més perceptibles. En
conseqüència, en els mesos que van a transcórrer fins a la celebració de les
eleccions presidencials, és previsible que el debat sobre l'encaix i el futur
de França a l'actual UE coure cada vegada més força i que el seu
desenvolupament sigui fonamental per al futur de la V República.
Possiblement estiguem assistint a l'esgotament del model social i polític
de la V República; un esgotament que, d'altra banda, ve gestant des de fa
dècades, però que, potser, certa idealització dels valors republicans i de la
cultura política francesos hagi impedit valorar en tota la seva dimensió i
profunditat. Com deia l'epíleg de "La Haine" - pel·lícula francesa
dirigida per Mathieu Kassovitz-, "Aquesta és la història d'una societat
que s'enfonsa. I mentre es va enfonsant no para de dir-se: fins ara tot va bé.
Però l'important no és la caiguda, sinó l'aterratge".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada