Europa serà la nostre
venjança.
(Konrad Adenauer)[1]
El passat 22 de setembre, tingueren lloc les darreres eleccions a la
cambra baixa alemanya (el Bundestag). Després d’una plàcida campanya
electoral en que Europa i el futur de la moneda única estigueren
absents, la candidatura encapçalada per la canceller alemanya (CDU/CSU)
obtingué el 45,1% dels vots i 311 dels 630 escons en joc aconseguint.
D’aquesta manera, els democristians aconseguiren els millors resultats
des de la reunificació alemanya.
Pel
que fa l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany), ha incrementat la seva
força electoral 2,7 punts percentuals respecte les eleccions de 2009.
Degut a això, molts analistes polítics i periodistes han afirmat que els
socialdemòcrates han superat el sotrac electoral de fa quatre anys. No
obstant això, un anàlisis més profund ens obliga a refusar aquest
diagnòstic. En primer lloc, tot i que l’SPD ha augmentat lleugerament el
seu percentatge de vot, val la pena destacar que hi ha hagut un
participació 6,2 punts inferior en relació l’any 2009. Per tant, els
socialdemòcrates alemanys no han estat capaços d’atraure bona part del
seu electorat tradicional. En segon lloc, és important remarcar que
aquests son els segons pitjors resultats de l’SPD des de el final de la
Segona. En definitiva, tot i que la socialdemocràcia ha obtingut
1.259.440 vots més que a les passades eleccions, es pot afirmar que
continua immers en una gran crisi política. De fet, des de 1990, la
diferencia de vots i escons entre socialdemòcrates i democràcies no ha
estat mai tan agosarada com ara.
D’altre
banda, els liberals del FDP assoliren el 4,8 % dels vots vàlids i
quedaren exclosos del Bundestag per primer cop des del final de la
Segona Guerra Mundial. Una de les raons que explicaria aquesta davallada
és l’augment d’impostos promogut per l’anterior govern entre
democristans i liberals. Segons les enquestes post-electorals, la
majoria d’antics votants liberals s’han decantat per una nova
candidatura populista, neoliberal i euroescèptica: Alternativa per
Alemanya. Aquesta nova formació ha basat el seu discurs en la sortida de
l’euro, el refús a les transferències als països perifèrics de la Unió i
la rebaixa fiscal generalitzada. Tot i no haver superar la barrera
electoral del 5% que els hauria permès entrar al Bundestag, la seva
irrupció ha modificat substancialment el sistema de partits alemany,
degut a que aquesta ha provocat l’esfondrament d’un partit que, durant
dècades, va garantir la governabilitat d’Alemanya participant en governs
de coalició amb socialdemòcrates i democristians.
Per
la seva banda, Die Linke (L’Esquerra) va obtenir 3.752.577 de vots
(8,60%) i 64 escons, es a dir, 3,3 punts percentuals i 12 escons menys
que a les passades eleccions al Bundestag. Malgrat aquesta relativa
pèrdua de recolzament electoral, s’ha convertit en la tercera força de
la cambra baixa degut l’ensorrament de l’FDP. A primera vista, sembla
que aquests resultats son negatius per aquesta formació. No obstant
això, si analitzem els resultats obtinguts pels post-comunistes alemanys
des de la reunificació, podrem observar que, lluny de trobar-se en fase
de decliu, han aconseguit estabilitzar-se a escala federal. En efecte,
abans del segon govern neoliberal de Gerhard Schröeder, el Partit del
Socialisme Democràtic (PDS), antecedent immediat de Die Linke,tingué un
escàs recolzament electoral i una presència testimonial al Bundestag.
Tot
i que la consolidació política i electoral de Die Linke es una gran
noticia pel conjunt de la esquerra europea, cal remarcar la distribució
desigual del seu recolzament electoral. Així doncs, tot i obtenir una
mitjana del 22,24% dels vots en els 5 Länders de l’antiga RDA, no fou
capaç d’aconseguir més del 10% en cap dels Länders occidentals
d’Alemanya. Aquest fet demostra una gran dificultat dels post-comunistes
per connectar amb les classes populars de l’occidental d’Alemanya.
El
14 de desembre, gairebé dos mesos després dels comicis electorals,
socialdemòcrates i democristians assoliren un pacte que fou referendat
pel conjunt de la militància del SPD. Fruit d’aquest gran acord, es
formà un govern de coalició en que els socialdemòcrates controlaran cinc
ministeris: Economia, Exteriors, Treball i Assumptes Socials, Medi
Ambient i Seguretat Nuclear i Família i Justícia. A canvi del seu
recolzament a la cancelleria d’Angela Merkel, l’SPD ha exigit
l’establiment d’un salari mínim de 8,5 euros/hora a partir de 2015 i una
modificació en el sistema de pensions que permetrà que els alemanys amb
45 anys cotitzats es puguin jubilar als 63 anys sense patir rebaixes en
la quantia percebuda.
Tot
i el caràcter positiu de les insignificants reformes que ha aconseguit
introduir en l’acord de govern, l’SPD ha demostrar reiteradament la seva
incapacitat per bastir un a alternativa real a les polítiques de
Merkel. D’igual manera que la resta de partits socialistes i
socialdemòcrates europeus, aposta un equilibri impossible entre les
polítiques d’austeritat i el creixement econòmic. En altres paraules,
l’SPD crítica tímidament l’austeritat, però no la considera incompatible
amb la ocupació i la cohesió social. D’altre banda, es mostra
radicalment contrari a la possibilitat d’un impagament del deute públic
dirigit pels estats de la perifèria europea, degut a que aquesta mesura
tindria importants efectes sobre els balanços de les entitats financeres
alemanyes. A més a més, durant la campanya electoral, no ha fet una
crítica explícita de la injusta divisió del treball a escala europea, ja
que la especialització de la perifèria en activitats econòmiques de
baixa productivitat ha constituït un dels fonaments del model de
creixement de la economia alemanya. Per acabar, tampoc s’ha mostrat
favorable a la emissió d’eurobons per part del Banc Central Europeu
perquè aquest fet, tot i suposar un alleujament de la pressió sobre el
deute sobirà dels països sud-europeus, incrementaria el tipus d’interès
del seu deute alemany. En definitiva, a priori, res indica que la
presència del SPD al tercer executiu Merkel pugui canviar la política
d’Alemanya en relació als països de la perifèria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada