El pla de rescat i les mesures d’austeritat a Grècia

Introducció:

A principis de maig d’aquest any, la Unió Europea i el FMI (Fons Monetari Internacional) comprometien respectivament 500.000 i 250.000 milions d’euros en un pla de rescat de la economia grega. Aquesta noticia va anar acompanyada d’un sorprenent anunci: el Banc Central Europeu es compromet a finançar directament els estats.

No obstant això, l’esmentat pla de rescat està subjecte a una sèrie de condicionants. Com a contrapartida per la aportació econòmica, el govern grec es compromet a retallar el sou dels funcionaris, rebaixar les pensions, reduir dràsticament els organismes administratius, retallar la inversió pública, abaratir l’acomiadament i privatitzar de forma massiva els sectors de la energia i del transport venent de forma massiva les empreses públiques. Segons les previsions dels organismes que han dut a terme el pla de rescat, la economia grega patirà un petit retrocés durant el 2010 i 2011 per tal de tornar a créixer a partir del 2012.

Aquest “pla d’austeritat” orientat a disminuir el dèficit i, per extensió, a controlar la inflació i garantir la estabilitat monetària de la “zona euro” ha tingut una rèplica a l’estat espanyol. El passat dimecres 12 de maig, el president del govern presentà en el Congrés dels Diputats un paquet de mesures en aquesta línia. A partir d’aquest pla, l’executiu espera estalviar 15.000.000.000 d’euros que s’afegeixen a la reducció del dèficit de 50.000 milions que el president del govern va prometre a Brussel·les pel període 2012-2013. Concretament, s’espera estalviar 6.750 milions d’euros a través de la reducció salarial en el sector públic, 1.500.000.000 d’euros per la congelació de les pensions i 6.045 milions gràcies a la reducció de las inversions en despesa social.


Justificació de les mesures d’austeritat:

Segons els organismes que han efectuat el pla de rescat a Grècia i alguns economistes de caire neoliberal, la crisis de l’euro està causada per el comportament irresponsable del govern grec que ha gastat en excés en el seu estat del benestar creant així un dèficit y un deute públic que no son sostenibles y que han generat dubtes sobre si el govern podrà pagar o no els seus deutes (Xavier Sala i Martín. La Vanguardia. Dia 17.02.2010). Un dels arguments més utilitzats per aquells qui defensen aquesta tesi com a causa de l’elevat dèficit és que la edat de jubilació dels treballadors grecs és molt baixa (55 anys) i, per tant, s’ encareix innecessariament la despesa social en pensions.

Segons el meu parer, aquestes teories disten força de la realitat per diversos motius. Per començar, Grècia, igual que Espanya o Portugal, té una despesa pública molt inferior a la mitjana de la Europa dels quinze (UE-15) fruit de la implantació tardana i precària del seus estats del benestar. En aquest sentit, cal recordar que tots tres països varen tenir dictadures profundament reaccionaries que impediren la seva implementació. De fet, en tots tres casos, l’estat del benestar començà a desenvolupar-se en un moment en que molts governs, com el de Tacher al Regne Unit, estaven començant a retallar-lo de forma substancial.

Les causes del dèficit de Grècia:

La causa principal de l’augment del dèficit públic grec és una disminució considerable dels ingressos de l’estat provocada per la caiguda de la activitat econòmica. En altres paraules, el descens de la demanda agregada[1] manca ha disminuït considerablement el volum de diners recaptats a través impostos indirectes. D’altre banda, l’augment de l’atur derivat del descens de la activitat productiva ha provocat un augment considerable de la despesa en subsidis d’atur. En altres paraules, la conjuntura de crisis econòmica ha provocat un augment de les necessitats de despesa i una disminució forçosa dels ingressos.

Tal i com indica Vicenç Navarrro[2], la economia grega ha gaudit, en contra del que es propaga des d’alguns mitjans de comunicació, d’una salut relativament bona en els últims quinze anys. Un fet que constata aquesta afirmació és que el seu creixement econòmic (mesurat tan en termes absoluts com en termes de renta per càpita) va ser més elevat que la mitjana de la Unió Europea. De fet, Grècia comptava amb la una de les flotes comercials més importants del món. Cal remarcar que aquest sector, tot i ser molt poderós, ha gaudit d’extraordinàries extensions fiscals en temps de bonança econòmica fet que ha provocat manca considerable d’ingressos en les arques públiques. En altres paraules, aquestes polítiques fiscals han contribuït notablement l’ensorrament dels ingressos públics. Pel que fa a la situació actual, no es pot negar en absolut la fragilitat en que es troba la economia grega fruit del seu elevat dèficit públic (13,5% de PIB) i del seu desmesurat deute (113% del PIB). Tot i així, cal fer dos matisos importants sobre aquestes qüestions. En primer lloc, hi ha països, amb un dèficit públic molt major que el grec (Japó 192% del PIB). En segon lloc, el deute grec no és més elevat que el que es preveu pel promig de països de la OCDE de cara al 2011.

El govern de Kostas Karamanlis va preferir augmentar els ingressos emeten deute públic que realitzar una reforma fiscal progressiva i perseguir el frau fiscal (un dels més elevats d’Europa). El 90 % del deute de l’estat grec la posseïen bancs Alemanys, francesos i austríacs. Aquests bancs varen comprar grans quantitats de deute públic a preus molt reduïts i asseguraren aquestes quantitats a través del que s’anomena “Credit Defaults Swaps” (CDS)[3]. L’assegurament d’aquestes quantitats de deute públic no es basa en el seu preu real del préstec, sinó en un preu fictici basat en la especulació. Es a dir, assegura les quantitats que presumiblement s’adquiriran amb les operacions financeres. D’aquesta manera, els bancs i els hedge funds (fons d’inversions d’alt risc) han inflat el preu del deute a que havia de generar un exorbitant interès del 7% anual. En altres paraules, el que deixaran d’ingressar els ciutadans grecs en forma de transferències i serveis públics es destinarà a pagar els enormes interessos generats en el sector financer.

Conseqüències socials i econòmiques de les polítiques d’austeritat:

En un moment de recessió econòmica, es necessari que l’estat dugui a terme una important despesa pública ja tan en subsidis d’atur per evitar que caigui en picat la demanda agregada com en inversions productives per generar llocs de treball. A través d’aquestes polítiques postulades per l’economista John Maynard, s’aconsegueix reactivar la economia augmentant les demandes de bens de consum i mitjans de producció[4]. Per tant, l’aplicació de les polítiques d’austeritat destinades a retallar la despesa pública grega farà minvar encara més la demanda agregada allargant així la situació de recessió econòmica.

Per tal de constatar la afirmació del anterior, només cal observar quin ha estat l’efecte de les polítiques d’austeritat sobre les economies europees que les han posat en pràctica. Irlanda, per exemple, ha vist disminuir el seu PIB un 8%. En el cas de Letònia, la taxa d’atur supera el 22% i el PIB ha caigut un 25% en dos anys. En aquest darrer país, es varen retallar un 50% els salaris dels treballadors públics i un 40% les despeses en centres hospitalaris del Servei Nacional de Salut.

No obstant això, es important matisar que les polítiques de contenció o retall de la despesa social no només afectaran als països de la Unió Europea on s’apliquen. Tal i com indica Vicenç Navarro al seu article “Grècia no és la principal causa de la crisi de l’euro”, Alemanya, que porta dècades desenvolupant polítiques de contenció salarial, esta intentant vèncer la disminució del seu mercat intern fomentant la exportació. Tot i així, dos terceres parts de les seves exportacions d’aquest país s’efectuen dins de la “eurozona”. Per tant, si la resta de països europeus deixessin de consumir productes alemanys causa d’una disminució del poder adquisitiu dels seus habitants, la economia Alemanya se’n ressentiria considerablement.


Conclusions sobre les polítiques d’austeritat:

Segons el meu parer, les condicions que el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea han imposat a Grècia a canvi de l’ajut econòmic són profundament injustes, erràtiques i innecessàries.

En primer lloc, retallar la despesa social significa fer recaure els costos de la crisi en els sectors menys afavorits, ja que són els majors beneficiaris de les prestacions socials ofertes per l’estat del benestar que es veurà retallat. D’altre banda, no s’està abordant un dels problemes que ha desencadenat tan la crisi econòmica mundial com aquesta crisi regional: la falta de regulació dels mercats financers. De fet, el veritable objectiu del pla de rescat que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional han aprovat un és salvar els bancs europeus, principalment francesos i alemanys, que posseeixen grans quantitats de deute grec.

En segon lloc, les polítiques d’austeritat són totalment innecessàries, ja que existeixen una sèrie de polítiques alternatives de reducció del dèficit molt menys agressives amb les classes populars. En comptes de disminuir la despesa pública, es podrien haver augmentat els ingressos a través d’una reforma fiscal progressiva o combaten l’elevat frau fiscal. En aquest sentit, considero també innecessàries les retallades de despesa social efectuades pel govern de Jose Luís Rodríguez Zapatero. Com deia al principi, els plans d’austeritat preveuen un estalvi de 15.000 milions d’euros a través de la reducció salarial en el sector públic, la congelació de les pensions i la reducció de les inversions. Mentrestant, el conjunt d’empreses de l’IBEX-35[5] han guanyat en el darrer trimestre un 25% més que en el mateix període de l’any anterior. Aquesta xifra se situa en més de 12.000 milions d’Euros, es a dir, només 3.000 milions d’Euros per sota de la quantitat que el govern Zapatero vol estalviar en un any. Les quatre empreses que més van guanyar foren el Banc Santander (2.215 milions), Telefònica (1656 milions), Endesa (1.535 milions) i el BBVA (1.240 milions). També destaquen els beneficis d’Iberdrola (921,7 milions) y Repsol (688 milions). En altres paraules, mentre les classes menys afavorides, màximes beneficiaries de les prestacions ofertes per l’estat del benestar, estan veien minvar el seu salari real degut al desens de les transferències de l’estat en forma de subsidi o en forma de servei públic, les grans empreses espanyoles segueixen obtenint grans volums de beneficis. Segons el meu parer, l’executiu espanyol hauria d’apujar l’impost de societats, tornar a introduir alguns dels impostos suprimits a molts llocs del territori espanyol com l’impost de successions o l’impost de patrimoni i realitzar una reforma fiscal progressiva que gravi intensament a les rendes més altes. D’aquesta manera, s’aconseguiran augmentar els ingressos i reduir el dèficit.

En tercer lloc, a més de ser innecessàries, les retallades de despesa pública són totalment erràtiques en una conjuntura de recessió econòmica. Com ja he indicat anteriorment, impossibilitat de l’estat per fer inversions productives i la disminució del poder adquisitiu dels treballadors provocada pel retall de serveis públics i subsidis d’atur agreujaran encarà més la crisis econòmica, ja que provocaran un descens considerable de la demanda agregada. Quan això succeeixi, el creixement de la taxa d’atur s’intensificarà provocant una exclusió massiva de treballadors del mercat laboral en un país on hi havia, ja abans de la crisi, un índex de pobresa superior al 20%.


Reformes necessàries en l’estructura institucional de la Unió Europea:

Per acabar, crec convenient fer esment de les deficiències estructurals de la Unió Europea que han impedit abordar degudament situacions com les de Grècia o Espanya.

En primer lloc, crec que es necessari desenvolupar una instància encarregada de la política econòmica y fiscal a nivell europeu. Per tant, caldria un pressupost europeu que representés, com a mínim, la xifra que els fundadors de la Unió Europea varen suggerir (7-9% del PIB total de la Unió). També es podria establir un impost europeu que alimentés un fons comú per despeses d’anivellament del consum mitjanant polítiques redistributives a nivell europeu. D’aquesta manera, es podrien evitar els desequilibris interns sense haver de recórrer a plans extraordinaris de rescat.

Un altre dels problemes estructurals que, segons el meu parer, té la Unió Europea és la falta de control democràtic de la política monetària. Des de la signatura del Tractat de Maastricht, la política monetària ja no es troba en mans dels estats. No obstant això, ni el parlament ni la comissió poden obligar a aquest òrgan a seguir una determinada política monetària. Aquest fet implica la impossibilitat de la Unió Europea de jugar amb la massa monetària quan el dèficit es dispara fruit d’una recessió econòmica. Quan els estats tenien competències en política monetària, podrien optar per devaluar la moneda o recórrer a la inflació. A través d’aquests mecanismes, s’aconseguia alleugerir la càrrega del deute i disminuïa considerablement el risc de suspensió de pagaments. Per això, crec que les polítiques monetàries que dugui a terme el Banc Central Europeu han de ser dictades i aprovades pel Parlament Europeu. D’aquesta manera, es podria obligar a aquest organisme a aplicar les polítiques monetàries més adients quan ens tornem a trobar en una situació de crisi econòmica.

Per acabar, s’hauria de du a terme una reforma del sistema financer a escala internacional que permetés als estats el control polític dels fluxos de capital. D’aquesta manera, s’aconseguiria protegir als estats de la especulació financera. Aquesta darrera proposta és potser la més difícil de aconseguir, ja que sobre passa el marc institucional de la Unió Europea.


[1] Demanda agregada: Quantitat resultant del la venta de tots els bens i serveis generats pel conjunt de sectors d’una economia. Es pot calcular en termes quantitatius (quantitats consumides) o en termes estrictament monetaris.
[2] Vicenç Navarro: catedràtic de polítiques públiques i economia aplicada de la Universitat Pomeu Fabra Vicenç Navarro
[3] Credit Default Swap (CDS): És un contracte en que un comprador de deute paga periòdicament una quantitat denominada “spread” a canvi del compromís del el vendedor (emissor de deute) de compensar-lo en cas de impagament.
[4] Bens intermedis: Bens utilitzats per produir mercaderies o serveis.
[5] IBEX 35: És el principal índex de referència de la borsa espanyola elaborat per borses i mercats espanyols. Està format per les 35 empreses amb més liquiditat que cotitzen en el Sistema Interconexión Bursátil Electrónico (SIBE) en las cuatro Bolsas Españolas (Madrid, Barcelona, Bilbao y Valencia).