El día 20 de diciembre, Artur Mas pronunciaba un discurso de investidura en que afirmaba lo
siguiente: “Cataluña tiene que aceptar de una vez por todas que España no
quiere ser cambiada, y está en su derecho a no ser cambiada. Asimismo, España
debería aceptar que Cataluña no quiere ser ni absorbida, ni asimilada ni
homogeneizada. […] Cataluña debe abrir un nuevo camino, una nueva manera de hacer, una
nueva estrategia. […] debe iniciar su propia transición nacional que, de hecho,
es el único camino que nos queda”. Con estas palabras, el entonces presidenciable manifestaba su voluntad de
crear un estado catalán dentro de la Unión Europea poniendo fin, de esta
manera, a una larga estrategia política basada en garantizar la estabilidad
parlamentaria de los ejecutivos centrales a cambio de mayores cuotas a
autogobierno para Catalunya.
dissabte, 16 de febrer del 2013
dijous, 24 de gener del 2013
¿A qué se debe la deriva independentista de CiU?
No
considero la nación como una entidad social primaria ni invariable. […] El
nacionalismo antecede a las naciones. Las naciones no construyen estados y
nacionalismos, sino que ocurre al revés. […]Las naciones existen no sólo en
función de determinada clase de estado territorial o de la aspiración a
crearlo, sino también en el contexto de una determinada etapa de desarrollo
tecnológico y económico. Por consiguiente las naciones y los fenómenos
asociados con ellas deben analizarse en términos de las condiciones y los
requisitos políticos, técnicos, administrativos, económicos y de otro tipo.
E.J.
Hobsbawm, Naciones y nacionalismo desde
1780, 1989
El día 20 de diciembre, Artur Mas pronunciaba un discurso de investidura en que afirmaba lo
siguiente: “Cataluña tiene que aceptar de
una vez por todas que España no quiere ser cambiada, y está en su derecho a no
ser cambiada. Asimismo, España debería aceptar que Cataluña no quiere ser ni
absorbida, ni asimilada ni homogeneizada. […] Durante décadas, de hecho
durante más de un siglo, se ha intentado desde Cataluña colaborar con el Estado
para ayudar a construir una España democrática, europea y moderna. Siempre con
la esperanza de que esta nueva España fuese comprensiva, tolerante y respetuosa
con la personalidad propia de Cataluña […]. Esta esperanza se ha visto
frustrada. […] Cataluña debe abrir un nuevo camino, una nueva manera de hacer,
una nueva estrategia. […] debe iniciar su propia transición nacional que, de
hecho, es el único camino que nos queda”. A través de estas palabras, el entonces candidato a la Presidencia de la
Generalitat manifestaba su voluntad de crear un estado catalán dentro de la
Unión Europea argumentando que se habían agotado todas las vías para
transformar España. ¿A qué se debe la nueva orientación estratégica de la
federación nacionalista? ¿Corresponde únicamente a intereses electorales de
tipo cortoplacista o se debe a una transformación profunda del nacionalismo
catalán? Para
responder a estas preguntas, es necesario hacer un breve repaso a la historia
del nacionalismo catalán.
divendres, 18 de gener del 2013
"Deutocràcia”: l’agenollament dels estats davant els poders financers (II)
Durant els anys de bonança econòmica, les entitats financeres de l’estat
espanyol finançaren la construcció desaforada d’habitatges alimentant,
d’aquesta manera, la especulació immobiliària. A més d’atorgar crèdits barats
per la compra d’habitatges, adquiriren una sèrie d’actius (habitatges,
terrenys, etc.) esperant obtenir-ne un benefici per la seva revalorització. La
falta de recursos propis amb els que finançar aquestes inversions va fer que
s’endeutessin amb agents econòmics estrangers, en la seva majoria bancs
francesos i alemanys, pel valor de 760.000 milions d'euros. Després de
l’escalat de la crisis, la desvalorització dels seus actius immobiliaris i el
nivell d’endeutament extern de les entitats financeres espanyoles han fet que
la situació patrimonial del sector financer espanyol sigui delicada.
En principi, si una empresa capitalista no pot fer front a les seves
obligacions de pagament (passius) amb el valor de les inversions de que disposa
(actius), ha de tancar immediatament. Per aquest motiu, les financeres
espanyoles han amagat la seva veritable situació patrimonial i han reclamat
ajuda als poders públics. Segons la Comissió Europea, entre 2008 y setembre de
2011, l’estat espanyol i les entitats financeres varen pactar ajudes per valor
de 336.960 milions d’euros (6 vegades i mitja el pressupost destinat a educació
l’any 2011).
A banda de les ajudes públiques, algunes entitats financeres intentaren
superar la seva crisi patrimonial augmentant el seu nivell de recursos propis.
Per fer-ho, iniciaren diversos processos de fusió i adquisició. Aquest fou el
cas de les 7 caixes d’estalvi (Caja Madrid, Bancaja, La Caja de Canarias,
Caja de Ávila, Caixa Laietana, Caja Segovia i Caja Rioja)que es
fusionaren el dia 3 de desembre de 2010 per crear el “Banco Financiero y de
ahorros”. Aquesta nova societat va decidir crear una filial financera
anomenada Bankia que, pocs mesos després, sortí a borsa. Aquesta nova
empresa, dirigida per l’ex-ministre Rodrigo Rato, absorbí tots els
actius rendibles deixant, d’aquesta manera, tots els actius tòxics en el balanç
del BFA. El 9 de maig de 2012, el govern de Mariano Rajoy nacionalitzà parcialment la empresa
matriu de Bankia. Més tard, el dia 27 de juny, coincidint amb la semifinal de
la Eurocopa de futbol entre Espanya i Portugal, el BFA fou completament
nacionalitzat. Aquesta operació va costar un total de 23.465 milions d’euros a
la hisenda espanyola.
Per poder rebre el crèdit abans esmentat, el govern espanyol es va signar
un acord de condicionalitat en que es comprometia a adoptar trenta-dues mesures
en matèria de política econòmica. La més destacada d’elles era la creació d’una
companyia de gestió d’actius (“banc dolent”) abans del més de novembre de 2012[1]. El “banc
dolent” es un instrument que permet que els bancs i caixes es puguin desprendre
dels seus actius sobrevalorats. Per fer més comprensible la explicació, en
posarem un exemple. Suposem que un banc posseeix un pis que valora
artificialment en 200.000 euros. Si el banc dolent li dona 180.000 euros pel pis,
el banc que posseïa el pis anota una pèrdua de 20.000 euros en el seu balanç. A
continuació, el banc dolent ven el pis adquirit en el mercat immobiliari i obté
només 100.000 euros. En aquest cas, el banc dolent registrarà una pèrdua de
80.000 euros que hagués estat assumida per l’entitat financera que n’ostentava
la propietat en un primer moment.
La ratificació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) per part de tots
els estats de la zona euro genera noves incerteses sobre la recapitalització del
sistema financer espanyol. L’article 15 del tractat constitutiu d’aquesta
institució preveu la possibilitat de recapitalitzar les entitats financeres
d’un país membre del MEDE. Si aquesta injecció tingués efectes retroactius, els
40.000 milions d’euros que el govern espanyol ha pressupostat per sanejar les
entitats financeres podrien ser assumits pels fons europeus. D’aquesta manera, la
recapitalització no elevaria el volum del deute públic espanyol. No obstant
això, Alemanya, Holanda i Finlàndia no semblen disposats a aplicat aquest
sistema d’assistència financera amb els esmentats efectes retroactius.
En
definitiva, la caiguda dels ingressos públics provocada pel desens de
l’activitat econòmica i l’increment de la despesa provocada per l’augment de l’atur
i les successives operacions de socialització del deute privat han disparat el
volum de deute públic de l’estat espanyol fins als 774,75 milions d’euros (més
del doble que l’any 2007). Tenint en compte la impossibilitat de retornar el
total del deute contret, és necessari realitzar una auditoria pública del deute
que ens permeti desfer-nos de la seva part il·legítima.
[1] El “banc
dolent” fou creat pel govern espanyol a través del Reial Decret-llei 24/2012 (31 d’agost) de
reestructuració i resolució d’entitats de crèdit.
dimarts, 16 d’octubre del 2012
Sobre la conjuntura política actual de Catalunya
Aquest és un informe sobre la conjuntura política actual de Catalunya que vaig escriure pel Comitè Central de Joves Comunistes. dimarts, 10 de juliol del 2012
Reflexions entorn del Pacte Fiscal
El passat dia 3 de juliol, el
President de la Generalitat va convocar la segona cimera pel pacte fiscal que
tindrà lloc el proper 12 de juliol. Segons va fer saber, hi estaran convocats
tots els partits amb representació al Parlament de Catalunya, ja que la
intenció d’aquesta trobada es fixar les bases per la discussió parlamentaria de
la proposta que Artur Mas defensarà davant l’executiu espanyol. Aquesta hauria
de sotmetre’s a votació en un ple del Parlament de Catalunya el proper dia 25
de juliol.
Al dia següent, en una sessió plenària del legislatiu català,
declarava que el pacte fiscal era “urgentíssim
per arreglar d’arrel el problema del finançament català, salvar el model de
benestar i evitar haver d’aplicar noves retallades”. A més a més, afegí que
les polítiques d’austeritat venen condicionades “pel finançament autonòmic i no pel color del govern”. D’aquesta
manera, aconseguia amagar la voluntat política de desmantellar l’estat social
que té el seu govern. En aquest sentit, Joves Comunistes considera que la
proposta del Pacte Fiscal llençada per la federació nacionalista és una maniobra
de distracció política per desviar el debat públic sobre les retallades i la
política d’austeritat pressupostaria del govern de la Generalitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)